Em dic Montserrat Tudela i Penya. Vaig néixer quan s'estava aixecant el mur de Berlín. M'agraden les persones, la poesia i trobar models del passat en els llibres. Sóc dona, de clàssiques, d'un país sense estat i parlo una llengua "sense papers". Això, i més, m'ha fet caparruda de mena! ----- recordantkazantzakis by Montserrat Tudela Penya is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 3.0 España License. ... http://recordantkazanzakis.mtudela.cat/ Sun, 05 Feb 2012 16:45:35 +0100 Active Blog by Active 24 www.active24.com Sat, 26 Jun 2010 01:52:00 +0100 http://recordantkazanzakis.mtudela.cat/28222/ L’habitació d’hospital   Vaig conèixer la Montserrat Roig als passadissos de la Clínica del Pilar de Barcelona, on ella s’estava recuperant d’una operació de la malaltia que, finalment, se la va endur. Va donar la casualitat que el meu pare passava uns dies a l’habitació del costat, per una reconstrucció de timpà. La majoria de les portes indicaven discretament el nom del pacient. La del costat del pare no tenia cap nom. El que sí tenia era un petit jardí florit que l’envoltava.   Com tots els acompanyants de totes les clíniques de tot el món, un munt de vegades al dia el personal sanitari, eficient i amb molta professionalitat, m'obligaven a sortir de l’habitació.   I la Montserrat Roig passava llargues estones fora de l’habitació, en general ben acompanyada i sempre amb la mà a la barra del sèrum mòbil. Un dia però, ens vam quedar soles. I va ser aleshores quan vam tenir la primera conversa. En dir-li que el meu pare era un gran admirador de la seva obra, va voler coneixe’l. I així va ser com va passar a la seva habitació un vespre quan l’hospital ja reposava.   Van estar xerrant força estona. El pare li explicava, sobretot, com havia viscut la postguerra i els anys daurats del feixisme, la dècada dels seixanta. La Montserrat Roig no es cansava de preguntar, sobretot per detalls de la vida quotidiana d’aquell orfebre emprenedor que per atzar havia esdevingut veí efímer.   La conversa la va acabar el personal sanitari, que ens va obligar a tots plegats a ubicar-nos al lloc que teníem assignats.   D’aquella conversa el que més recordo és la humanitat de l’escriptora, la calidesa i l’entusiasme que va inundar aquella estança.   Òbviament la vaig acompanyar els pocs centímetres que separaven les habitacions i ella va aprofitar per dir-me “admiro aquesta generació que ha sabut sobreviure amb dignitat el feixisme”.   Jo també. mtudelapenya@gmail.com Thu, 10 Nov 2011 17:17:00 +0100 http://recordantkazanzakis.mtudela.cat/28201/ Com molt bé sabeu el mes de juliol va sortir el llibre La nissaga catalana del món clàssic,  que vaig editar juntament amb Pere Izquierdo, i que conté la semblança de 165 personatges que han fet alguna aportació a la construcció de la nostra nació des del món clàssic en el sentit ampli. Ens va donar suport per a l’edició l’Institut d’Estudis Catalans i l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica. Una d’aquestes persones és Lluís Segalà i Estalella, que el dia 17 de març de 1938, va morir en un dels bombardeigs de la Guerra Civil, a mans de l’aviació feixista italiana. Vivia en un pis a la cantonada del carrer Balmes amb la Gran Via (a Barcelona) i allí va ser esclafat a mort als 64 anys. Aquell dia van morir 1300 persones. Lluís Segalà i Estalella,  va ser una de les set persones que el dia 9 de maig de 1911 van fundar la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (les altres sis eren Joan Maragall, Antoni M. Alcover  Josep Carner, Frederic Clascar, Pompeu Fabra, Àngel Guimerà) Heŀlenista i filòleg, Segalà fou mestre de figures tan rellevants com Lluís Nicolau d’Olwer (1888-1961) o Pere Bosch Gimpera (1891-1974), així com de bona part dels primers traductors de la prestigiosa «Col·lecció Bernat Metge». Segalà va ser professor de l’Escola de Bibliotecàries i, entre 1921 i 1930, en va ser el director. Pocs anys després, en esclatar la Guerra Civil, fou apartat de la Universitat, acusat de «desafecto al régimen». Podeu llegir la semblança completa de Lluís Segalà escrita per Josep Antoni Clua  al llibre, que hem publicat poc abans que Gregorio Peces Barba, un dels “padres de la Constitución Española”, fes honor a aquesta victòria del feixisme, seixanta-tres anys després dels fets. Barcelona, 17 de març de 1938: 1300 persones mortes de les quals 108 criatures mtudelapenya@gmail.com Fri, 28 Oct 2011 01:30:00 +0100 http://recordantkazanzakis.mtudela.cat/28197/ Ja tornem a tenir a tocar el Fòrum Auriga. El setè consecutiu. El Fòrum Auriga és la trobada de totes les persones que desenvolupen alguna activitat relacionada amb el llegat grecoromà a Catalunya. Aquest aspecte del patrimoni cultural és a mans, fonamentalment, de tres grans col·lectius: el món de l’ensenyament secundari, on es planta la llavor de l’interès per la cultura antiga; el món universitari, on ens formem els professionals i també on es pot desenvolupar la investigació; i el món professional, això és museus, editorials, empreses dedicades a la difusió del patrimoni i altres entitats diverses. El Fòrum Auriga serveix per establir vies de diàleg entre els diferents professionals i col·lectius "professionals grecoromans" a Catalunya.  Enguany el celebrem a Escaldes-Engordany (Andorra), com sempre en el marc de la Capital de la Cultura Catalana. Si la crisi us arronsa a venir, justament parlarem de crisi a la taula rodona!.   Programa del VII Fòrum Auriga 10:30 h. Inauguració del VII Fòrum Auriga 11:00 h. Comunicacions (I) - Andorra entre la protohistòria i l'antiguitat. Abel Fortó i Àlex Vidal - Roma i els Pirineus: l'ocupació de l'alta muntanya pirinenca a la vall del Madriu-Perata-Claro (Andorra). Josep M. Palet (Institut Català d’Arqueologia Clàssica). - Iconograa didàctica i espais arqueològics. Estratègies de disseny. F. Xavier Hernàndez Cardona, Tania Martínez, Ma. Carmen Rojo (Grup de recerca DIDPATRI, PATRIMONI I RECERCA). 12:15 h. Comunicacions (II) - Tribuna d’Arqueologia pel segle XXI. Ramon Ten (Servei d'Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya). - El castell de Falgars: una torre romanorepublicana a la Garrotxa. Joan Frigola Torrent i Albert Pratdesaba Sala. - Novetats en l’Inventari Papirològic de Catalunya. Montserrat Tudela i Xavier Vicens (Revista Auriga). 13:15 h. Comunicacions (III) - Parc Arqueològic de Guissona. Josep Ros (Patronat d'Arqueologia de Guissona). - El Fil de les Clàssiques: un teixit clàssic a la xarxa. Margalida Capella (Institut de Premià de Mar). - Els Pirineus i els seus recursos a les fonts literàries antigues: vies, ramats i metalls. Oriol Olesti (Universitat Autònoma de Barcelona). 14:15 h. Dinar 16:00 h. Comunicacions (IV) - Societat Cultural Urgel·litana. Benigne Marquès (Bisbat d’Urgell). - Festival Laietania. Gonzalo Berger i Paula Lloret (Tanit didàctica i difusió cultural). - Actualitat dels grups de Teatre clàssic a Catalunya. Carme Llitjós ( PROSOPON i ELA- Teatre). 17:00 h. Taula Rodona: "Món antic i crisi" Amb la participació de: Xavier Llovera, director del Museu d’Arqueologia de Catalunya; Isabel Rodà, directora de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica; Francesca Mestre, professora del Departament de Grec de la Universitat de Barcelona, i modera Montserrat Tudela, directora de la revista Auriga. Podeu descarregar el programa on trobareu la manera d'inscriure-us a: www.auriga.cat El febrer de 2011 el Fòrum Auriga ha estat distingit per l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català com la Millor Acció Promocional duta a terme per la premsa en català. mtudelapenya@gmail.com Tue, 25 Oct 2011 19:27:00 +0100 http://recordantkazanzakis.mtudela.cat/28041/ Tal dia com avui, l'any 1947 l'Índia es va independitzar del Regne Unit, després d'una llarga lluita per assolir la llibertat per la via de la no-violència. No explicaré la història, perquè tothom la sap. Hi ha una cosa de l'Índia, però, que sempre m'ha cridat l'atenció: en aquell país de més de mil milions d'habitants, hi ha 24 llengües oficials. Bé, no totes ho són arreu.L'Indi és la llengua de l'administració central. És llengua oficial de comunicació del govern,  l'anglès és la llengua oficial "associada", per marcar diferència. L'indi és la segona llengua més parlada del món. Té l'escriptura devanagari (un alfabet sil.làbic) i té un grapat de dialectes (no sé perquè aquí no podem parlar de dialectes del català, sinó que només es considera políticament correcte "variants dialectals"), cosa que no és estranya amb tants parlants. Les altres 22 llengües són oficials als respectius estats federals, i on volia anar a parar, és que també poden ser usades com a mitjà de comunicació entre el govern nacional i els ens locals de l'administració pública. O sigui, que vindria a ser com si des de la conselleria d'Economia de la Generalitat de Catalunya, per exemple, es pogués enviar una carta en català al President del Gobierno de España, recordant-li que ens deuen una pasta dels fons de competitivitat. Val a dir que la situació de les llengües a l'India no tot són flors i violes: hi ha més de 10 o 15 llengües que tenen més de 5 milions de parlants i no són oficials sinó que són considerades "regionals": és a dir, l'administració no té perquè utilitzar-les si no vol en cap lloc de tot el territori indi, la qual cosa no vol dir que estigui prohibit el seu ús per part de l'administració. Simplement, que no cal que els funcionaris el sàpiguen. Vindria a ser com el català després de la garrotada de la Sentència del Tribunal Constitucional de España, de 28 de juny de 2010, que va generar el Partido Popular, PP. Per cert, FELICITATS A TOTES LES MARIES ! mtudelapenya@gmail.com Sun, 14 Aug 2011 23:21:00 +0100 http://recordantkazanzakis.mtudela.cat/27922/ De dreta a esquerra: Pere Izquierdo, Salvador Giner, i Montserrat Tudela en el decurs de la presentació del llibre a l'IEC   Per als que no veu poder venir, us deixo aquí escrites les paraules que vaig pronunciar a la Sala Puig Prat de la Riba de l'Institut d'Estudis Catalans, el passat dilluns dia 4 de juliol, per presentar La nissaga catalana del món clàssic.   "Bona tarda a tothom.   Moltes gràcies senyor Salvador Giner, president de l’Institut d’Estudis Catalans, per acollir-nos avui en la presentació d’aquest llibre però sobretot moltes gràcies per haver-nos ajudat a fer-lo possible, atès que sense la col•laboració de l’IEC avui no el tindríem a les mans.   Si quan ara farà gairebé un any quan us vam venir a demanar si podíeu assumir la correcció lingüística de l’obra no haguéssiu acceptat, realment no hauríem pogut publicar-lo.   En segon lloc volem agrair també a l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica i als SSTT de Girona del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya per la seva aportació en aquest obra.   També hem d’expressar públicament el nostra agraïment a algunes persones en concret, -al Dr. Carles Miralles, la Dra. Isabel Rodà, pel seu suport intel•lectual i moral al llarg d’aquest tres anys,.   -al Dr. Josep M. Mestres que ha tingut cura de tot el procés de correcció lingüístic i formal exhaustiu, guiant a Elisenda Sigüan en la correcció i a nosaltres en tots els aspectes formals de l’edició   - a Miquel Fernàndez Barta, que ha fet tot el disseny de la maquetació del llibre altruísticament, i pel seu suport i paciència que ha tingut al llarg d’aquests tres anys.   I evidentment hem de donar les gràcies a tots els autors que de forma altruista han volgut participar en aquesta obra. En concret, 128 persones que s’han posat a escriure sobre algun dels 165 protagonistes d’aquesta nissaga, i que ho han fet, evidentment, cadascú amb el seu estil, des de la seva especialitat científica, i des de tots els territoris de parla catalana.   Des d’un primer moment vam voler que fos una obra col·lectiva, perquè volíem donar una visió de conjunt del que hem estat i del que som, en un intent de contribuir a saber el què volem ser en aquesta nova era de la globalització en que les identitats dels pobles tendeixen difuminar-se i per tant, cal reforçar-les per oferir al món tota la riquesa que representen. I nosaltres el que hem volgut fer és deixar escrit l’esquelet, l’ADN de la nostra identitat com a poble que passa per Grècia i Roma.   I ho hem volgut fer recuperant l’arbre genealògic de les persones que generació rere generació han treballat en aquest sentit.   Aquesta era la idea inicial que va sorgir el dia 30 de maig de 2008 quan vam presentar el número 50 de la Revista Auriga a la seu del Museu d’Arqueologia de Catalunya, essent-ne en aleshores el director Pere Izquierdo. En acabar l’acte, parlant en Pere Izquierdo–arqueòleg-, Norber Bilbeny –filòsof- i jo mateixa –filòleg-, el Dr. Bilbeny ens va proposar de fer a l’Auriga un “pòster” d’arbre genealògic dels clàssics catalans per tal de repartir als centres d’ensenyament i de cultura.Parlant, parlant, vam decidir de dedicar un número de la revista a això. I vam començar a elaborar la llista dels membres de la nissaga catalana del món clàssic. Vam veure que una revista no era suficient. I vam treure el número 52 d’Auriga com a petit tast del que seria aquest llibre. I en vista de la bona acollida del número 52 ens vam posar a treballar ja amb l’edició d’aquest llibre. Han passat més de tres anys. Hem fet desenes de llistes de noms: primer de memòria, després fent una tasca d’investigació consultant bibliografia (i ja que estan a la sala la Dra. Mariàngela Vilallonga i Francesc Guardans, cito Studia Humanitatis, catàlegs de la Bernat Metge i d’altres), també vam consultar bibliografia que els mateixos autors havien escrit – i per tant, la llista la vam fer entre tots- i finalment vam consultant a algunes persones.   Però sempre vam tenir clares algunes coses per a la inclusió dels personatges:.   Havien d’haver format part de la història de la nostra nació: per això és “La nissaga catalana”. Es dona la paradoxa que alguns dels personatges no han escrit una sola línea en català, sobretot els antics, que escrivien en llatí. Però tots han deixat la seva petjada en la cultura catalana. Per això si detecten alguna absència de persones que tot i viure i treballar als territoris de parla catalana pensin si us plau si van ser ells els que es van autoexcloure de formar part de la cultura catalana. Si ells es van excloure, no serem nosaltres qui els inclourem, i més quan ja no els hi podem preguntar.   Després va venir la recerca gairebé errant dels autors de les semblances: hem volgut fer un llibre que fos un diàleg d’unes persones que donen veu a les altres. Cada personatge i cada autor dialoguen a través del temps i hi reconeixen la vivència de l’altre.   I quan anàvem avançant en l’obra, ens vam adonar de diverses coses, que no estaven en les nostres intencions inicials   En primer lloc ens vam adonar ja en l’elaboració de les llistes que hi ha tota una generació que ens pertoca a nosaltres aquí presents recuperar-la de l’oblit històric i trobar-los el lloc en la memòria col•lectiva, sobretot aquella generació d’estil noucentista que van viure en un dels períodes més grisos i perillosos de la nostra història com va ser la darrera llarga dictadura que vam patir. Hi ha un munt de semblances que comencen més o menys amb la frase “Cal recuperar de l’oblit....”. El mateix terme “noucentisme” hem permès massa sovint que en alguns ambients -fins i tot en alguns intel·lectualment potents- sigui emprat com un terme negatiu que subratlla només l’actitud d’uns poques figures i, en canvi, no reconeix la tasca immensa de construcció nacional que ens van deixar i de la que sens cap mena de dubte vivim encara.   En segon lloc vam veure que l’obra pot esdevenir un modest primer graó per a la història encara no escrita dels estudis clàssics a Catalunya des de les diferents perspectives.   I en tercer lloc, ens vam adonar de la gran incidència i les  grans aportacions que han tingut els protagonistes de la nissaga al llarg de la història en les institucions polítiques i culturals catalanes.   De fet, teníem la intenció d’incloure una llista d’institucions com apèndix del llibre: en sortien 424.   Un exemple que cal esmentar ara i aquí atès que enguany és el centenari de la secció filològica de l’IEC,  quan el dia 9 de maig de 1911 es van reunir 7 persones i la van fundar, dues de les quals, estan a la nissaga (Joan Maragall i Lluís Segalà), (Antoni M. Alcover  Josep Carner, Frederic Clascar, Pompeu Fabra, Àngel Guimerà són les altres) o el primer president IEC, Antoni Rubió i Lluch, i el primer secretari, Josep Pijoan. O institucions tant diverses com la Biblioteca de Catalunya, tots els museus nacionals o que haurien de ser-ho: el MAC, MNAC, o l’efímer Banc de Catalunya, o la les històriques Corts Catalanes, abadies, arxius, ateneus i centres excursionistes –que tanta feina de recuperació de la nostra dignitat històrica van fer en temps difícils del segle XX-, partits polítics, la Generalitat de Catalunya, la de València, el Parlament de Catalunya, totes les universitats catalanes amb els seus precedents dels Estudis Generals... i algunes tant llunyanes com el senat de la República Veneciana o Institut Arqueològic Imperial de Berlín. En totes elles els membres de la nissaga catalana del món clàssic han fet grans aportacions.   Però vam decidir deixar-ho per una segona part d’aquesta obra: trigarem uns anys, però també farem una història de les institucions catalanes que tinguin l’humanisme com a fil conductor.   I per acabar, tot i que ara ho explicarà en Pere Izquierdo, permetin-me donar una recomanació de lectura i que és la manera en la que ens vam plantejar l’obra: llegir el llibre de la primera a la darrera pàgina, no saltant anant a buscar les semblances que ens criden l’atenció per alguna cosa. Només llegint el llibre full rere full es poden reconèixer aquest ADN que ens va imprimir Grècia i Roma i que passa per l’Europa carolíngia, el nacionalisme no imperialista sinó el que posa al centre l’individu, i la constant obsessió per la cultura, el saber, la formació i la llibertat dels que ens han precedit i ens han configurat com a poble i a qui dediquem aquest llibre.   Espero que gaudeixin de la lectura.   Moltes gràcies."   Si voleu més informació de l'obra la trobareu al web d'Auriga: www.auriga.cat mtudelapenya@gmail.com Thu, 07 Jul 2011 19:02:00 +0100 http://recordantkazanzakis.mtudela.cat/27853/             Què tenien en comú els interessos de l'abat Oliba, abat fundador de Montserrat i de Cuixà, la poeta Maria Àngels Anglada, el primer rector de la Universitat Autònoma de Barcelona, l'arqueòleg Pere Bosch Gimpera, Joanot Martorell, Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Josep Puig i Cadafalch, Joan Lluís Vives, Carles Riba, Joan Triadú, Joan Roís de Corella, Miquel Batllori, Ramon Llull, Maria Mercè Marçal, Francesc Eiximenis, Bonaventura Ubach, Rosa Leveroni, Víctor Balaguer i Roís de Corella?       L’admiració i la curiositat per la petjada dels grecs i dels romans i pels pobles que hi van conviure, ha estat una constant a Europa i a l’àrea Mediterrània des que els rigors de l’edat mitjana van contribuir a idealitzar aquell passat comú i lluminós. Les terres de llengua catalana no han estat alienes a aquest moviment, sinó que des de ben antic l’han fet seu i han anat donant al llarg dels segles una enorme llista d’estudiosos que han fet aportacions fonamentals.       Aquest volum és un recull de semblances de les persones que, al llarg de la història del nostre poble, han tingut una pàtria comuna: el món clàssic. És una obra coŀlectiva plantejada com un diàleg a través del temps entre els qui ja no hi són i els qui en som hereus i encara habitem en aquesta pàtria comuna a les terres de llengua catalana. És un intent de trobar les interaccions i les aportacions de les persones des de diverses dimensions i perspectives del món clàssic, i establir les relacions de mestratge i coŀlaboració que hi ha entre els protagonistes.       Aquest és el primer llibre que publica Auriga. Al llarg de gairebé tres anys cent vint-i-vuit persones hem escrit aquest llibre.      Trobareu més informació al web d'Auriga www.auriga.cat   mtudelapenya@gmail.com Sun, 12 Jun 2011 22:40:00 +0100 http://recordantkazanzakis.mtudela.cat/27499/ Aquest article el vaig publicar el mes de desembre passat al web de Reagrupament Independentista, la meva opció política per treballar per la llibertat del nostre poble. Demà el President de la Generalitat de Catalunya inaugurarà aquest monument a la Nació catalana, la restitució del qual ha impulsat incansablement Jordi Salat, a qui avui li dedico aquestes línies, i de qui vam publicar un article a l'Auriga número 40.   Les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch L’any que els catalans hauríem pogut escollir lliurement obrir la porta al rescabalament de la nostra dignitat sobirana acaba amb un símbol nacional: la restitució de les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch a la muntanya de Montjuïc, a la ciutat de Barcelona, cap i casal de Catalunya. Josep Puig i Cadafalch, arquitecte, historiador de l’art i polític, va dissenyar i erigir aquest monument a la nostra nació mil·lenària l’any 1918 essent president de la Mancomunitat de Catalunya. Les quatre columnes havien de ser el símbol de l’Exposició Universal de Barcelona de 1929. Es van aixecar abans que cap altra construcció de la muntanya que acolliria aquest esdeveniment. I, tanmateix, els visitants vinguts d’arreu no les van poder veure, perquè el dictador Primo de Rivera les va fer enderrocar el 1928 mentre es construïa el recinte firal de l’Exposició, en la seva incansable tasca d’aniquilar tot allò que representés Catalunya. I aquesta és una història que va repetint una i altra vegada el nostre poble: construir i desconstruir per tornar a construir... i tanmateix, sempre tornem a intentar-ho. Coneixem Puig i Cadafalch sobretot com a arquitecte, i no tant com a un dels grans constructors de la Catalunya contemporània. Un dels membres d’aquella generació de noucentistes que va fer de la cultura el seu compromís i del seu compromís, la construcció d’un país, el nostre, dotant-lo de les institucions i infrastructures necessàries per esdevenir un estat europeu. El disseny original de la columnata consistia en quatre columnes jòniques, a sobre de les quals s’havien de situar quatre victòries alades, en record de la deesa Niké (Victòria) que simbolitzaven la catalanitat com hereva també d’una civilització i un pensament universals. Mai, però, les columnes van ser encimbellades per les victòries alades. La restitució d’aquest símbol nacional ha estat gràcies treball incansable de la societat civil, fa deu anys va iniciar la campanya per la restitució d’aquest monument a la catalanitat acudint no només a l’Ajuntament de Barcelona sinó també al Parlament de Catalunya. Finalment, a les acaballes d’aquest any, que donarà molta feina als historiadors futurs, les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch tornen a ser a Montjuïc. La victòria alada, però, no encimbella les quatre barres. Encara. mtudelapenya@gmail.com Sat, 26 Feb 2011 19:21:00 +0100 http://recordantkazanzakis.mtudela.cat/27450/ La revista Auriga guardonada amb el Premi APPEC 2010 per les sis edicions del Fòrum Auriga Aquest dimecres 2 de febrer, la revista Auriga ha rebut el Premi APPEC (Associació de Publicacions Periòdiques en Català), en la seva XII convocatòria, per les sis edicions del Fòrum Auriga, l’única trobada interdisciplinar dels professionals del món clàssic dels Països Catalans.   L'acte es va celebrar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona amb l'assistència d'un gran nombre d’editors i diverses personalitats del món de la política, la cultura i la comunicació. La cerimònia de lliurament va ser conduïda pel periodista Xavier Grasset i presidida per Ferran Mascarell, Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, i per Lluís Gendrau, president de l’APPEC.     El Fòrum Auriga va sorgir amb la voluntat de potenciar i donar a conèixer la llarga tradició humanística cohesionada al voltant del saber clàssic, estructurat des de la història, l’arqueologia, el pensament, la filologia, el pensament polític, l’arxivística, la literatura, etc. un corrent de pensament que ha nodrit la nostra cultura i ens ha configurat com a poble.   Les sis edicions dels fòrums Auriga s’han celebrat en el marc de la Capital de la Cultura Catalana. Específicament a Esparreguera 2005, Amposta 2006, Lleida 2007, Perpinyà 2008, Figueres 2009, Badalona 2010 i enguany se celebrarà al Principat d’Andorra. El Fòrum Auriga ha esdevingut el marc de referència per divulgar les pròpies línies de treball entre el col.lectiu i també un espai de reflexió i debat de noves propostes.   Com a directora de l'Auriga i també dels Fòrums Auriga, en recollir el guardó, acompanyada de l’equip de la revista, vaig dir  declarar que “l’èxit dels fòrums Auriga han estat les persones i institucions del sector que han volgut participar en aquesta trobada que ha esdevingut un espai de reflexió i debat de noves propostes”. mtudelapenya@gmail.com Sun, 13 Feb 2011 23:13:00 +0100 http://recordantkazanzakis.mtudela.cat/27152/ Els que hem cregut i treballat per restituir la dignitat sobirana del nostre poble hem perdut les eleccions. El poble no ens ha volgut o no ens ha conegut. I a Catalunya dignitat sobirana vol dir independència, regeneració democràtica i treball. I no en tinc cap dubte. A falta del recompte de vots de l’exterior, només 40.000 persones, diumenge 28 de novembre de 2010, van votar a favor de la dignitat sobirana. Això és així i aquest és l’escenari en el qual haurem de seguir treballant per assolir-la algun dia. Ara ja sabem on som. Primer de tot agraeixo en primera persona a tots els que ens han fet confiança dipositant-nos el vot a les urnes. La mateixa nit del 28 de novembre, aquell dia que els catalans vam renunciar a ser lliures, vaig recordar la història de Reagrupament. I vaig llegir la meva llibreta de camp, on sempre vaig prenent apunts, perquè a mi, la història m’agrada tant, que fins i tot necessito dur-la a sobre físicament. Si més no, la que jo visc. I vaig recuperar les paraules que Salvador Cardús va pronunciar a l’assemblea constituent de Reagrupament aquell no tant llunyà 3 d’octubre de 2009. Va parlar en nom dels convidats que no eren reagrupats i que, o bé eren a la sala, o bé ens havien expressat el seu suport: Jaume Sobrequés, Isabel Clara Simó, Toni Strubell, Patrícia Gabancho, Jordi Cabré, Vicent Partal, Assumpció Cantalozella, Joan B.Culla, Carles Boix, Víctor Alexandre, Pep Riera, Enric Canela, Heribert Barrera, Cercle Català de Negocis, Col.lectiu Emma, Sobirania i Justícia, (no en tinc més d'anotats), i ens va adreçar unes paraules com a “padrí de bateig”, no fos cas que Reagrupament deixés de tenir seny i tingués “temptacions del maligne” (Cardús dixit). Com a padrí, va expressar tres desitjos: En primer lloc va esmentar el principal desafiament de Reagrupament no era convèncer als catalans que la solució del nostre país és la independència “això ho sap tothom”, va dir. El primer desafiament que té Reagrupament és vèncer la desconfiança d’un país desconfiat”. És evident, que en això no hem tingut èxit. De moment. En segon lloc va parlar de l’opció de la radicalitat democràtica que sempre hem posat en el mateix nivell que la independència. “La democràcia exigeix elegància, integritat, joc net, educació”. Crec, sincerament, que en això, ningú no ens pot fer cap retret. I el tercer desig del Dr. Cardús va ser que Reagrupament cohesionés tot l”Independentisme tranquil”, un independentisme generós, sense retrets, que reconegui que el camí que han fet els altres per arribar a ser on som. I en això, els que hem arribat al mes de novembre de 2010 com a membres de Reagrupament crec que també hem estat a l’alçada. Les coses, diumenge passat, van anar com van anar. Ha passat un any i tres mesos d’aquest bateig nostre. I pel camí, alguns han decidit emprendre la seva acció política per altres viaranys. La majoria, però, hem seguit. Crec que en Joan Carretero és un polític intel.ligent, íntegre i honest. El mateix penso de la Rut Carandell. És evident, que al seu voltant, els reagrupats hem creat un equip humà amb aquestes sinergies. I a pesar de la derrota electoral del dia 28 de novembre, això segueix essent així. És possible que amb aquestes qualitats no hi hagi massa espai polític per aquest grup de persones que seguim volent veure el nostre país lliure i que posi l’ésser humà en el centre. I tanmateix, diumenge, vam rebre una bona clatellada: els catalans, o bé no ens volen com som, o bé no ens han conegut. I jo que vaig ser candidata el primer que em vaig fer va ser autocrítica. En els 19 actes que vaig fer exclusivament els dies de campanya hauria hagut d’aconseguir un mínim de 1000 vots per acte. Anant de número 3 per Barcelona, la circumscripció més gran, hauria d’haver arribat a convèncer mil persones cada vegada que vaig parlar en públic aquells 15 dies de campanya. No ha estat així i ho sento molt més del que us podeu imaginar. No em serveix de res pensar que em “disputava” el tercer escó de Barcelona amb Celestino Corbacho, Felip Puig, Anna Simó, Uriel Bertran, Jordi Miralles, M. Llanos de Luna Tobarra (PP), i Jordi Cañas (C’s), perquè ells sí que han arribat a mil persones i seran al Parlament. I no puc deixar de demanar disculpes, als reagrupats, i al país. Hauria estat el meu gra de sorra per restituir la nostra dignitat sobirana. I tanmateix, jo no renuncio a l’objectiu. Com, entenc, 40.000 persones més tampoc no hi renuncien. El dia 3 d’octubre de 2009 2.237 persones crèiem en Reagrupament. Per tant, em sento, encara amb més força per seguir treballant. Sobretot perquè és evident que molta gent no ha votat dempeus, sinó agenollada. No hem sabut vèncer la desconfiança d’un país desconfiat, com ens va demanar el Dr. Cardús el dia del nostre bateig públic. Les xifres ho diuen clar: 500.000 persones van participar a les consultes per l’autodeterminació i van votar que sí la volien. El 10 de juliol passat el poble va respondre a la sentència del Tribunal Constitucional de España amb un clam “Independència”. I els vots dels partits que teníem la independència en el nostre full de ruta, només sumem 360 mil vots dels més de 5 milions que es podien emetre, la qual cosa és un 7,2%. Com es poden quadrar les xifres? Per la desconfiança? Per la por? Per la ventada d’alguna proposta independentista? Pel silenci mediàtic que hem patit aquells que havíem de portar esperança d’una nova manera de fer política? Per la crisi? Perquè ja no ens cal la independència? Perquè no hem sabut arribar als catalans? Perquè la radicalitat democràtica forma part solament de l’imaginari d’uns pocs? Jo, ara mateix, estic encara pensant la resposta. I tinc clar que vull ser lliure i restituir la dignitat sobirana del meu poble. (Continuarà/é...) mtudelapenya@gmail.com Mon, 06 Dec 2010 09:27:00 +0100 http://recordantkazanzakis.mtudela.cat/27118/ Gràcies a tots els que heu fet possible que la campanya electoral de REAGRUPAMENT INDEPENDENTISTA hagi esdevingut l’inici d’un camí digne i honest per restituir la dignitat sobirana al nostre poble. Gràcies especialment a tots els reagrupats que heu fet un esforç titànic per fer arribar als catalans els nostres objectius, INDEPENDÈNCIA, REGENERACIÓ DEMOCRÀTICA I TREBALL. Gràcies a totes les persones que ens heu escoltat, amb interès, i que ens heu interpel·lat amb les vostres preguntes, comentaris i observacions. Gràcies a totes les persones que ens heu cedit gratuïtament els vostres locals per fer-los nostres i facilitar-nos la feina . Gràcies a tots els nens que heu difós el nostre logo amb un globus a les manetes, i a les vostres mares, pares, avis, tiets, que ens ho heu permès. Gràcies a tots els que ens heu deixat material, cotxes, escales, artilugis diversos que ens han permès enganxar cartells i pancartes d’arrencada biliosa. Gràcies a tots els que m’heu fet sentir el vostre escalf en els actes, m’heu portat aigua al carrer, m’heu donat caramels per la meva gola rovellada i m’heu rebut i acomiadat sempre amb la complicitat d’un somriure. Gràcies a tots els que ens heu fet saber que ens votaríeu, perquè estàveu segurs que la nostra veu serà la vostra al Parlament de Catalunya. Gràcies a tots els que anònimament us heu acostat a algun reagrupat en acte de servei al país, per donar un cop de mà, o, simplement, per fer-nos saber que no us creieu les enquestes adreçades a intervenir el vot i que a casa vostre teníem un, dos, tres ,quatre... vots. Gràcies a tots els que ens heu expressat de viva veu, per mail, per telèfon, el vostre desig de llibertat i la confiança que us inspirem els reagrupats. Gràcies a tots els que heu denunciat el silenci que els mitjans de comunicació nacional ens ha sotmès. Gràcies a tots els que no heu caigut en la temptació de respondre les innombrables provocacions. Gràcies a tots els que m’heu fet sentir bé aquests temps de campanya. Gràcies, Miquel, per la complicitat i suport total en el meu compromís polític.  Gràcies Pol i Roger per no queixar-vos mai de la meva absència, i per fer campanya, també vosaltres, a l’escola, al cau, entre els amics. Gràcies Xavier per assumir la meva feina al despatx. Gràcies amigues i amics pel vostre suport. Gràcies a tots els que diumenge fareu confiança a REAGRUPAMENT INDEPENDENTISTA i ens votareu per tal de poder rescabalar el nostre país de la injusta situació legal, històrica, econòmica, i humana a la que hem arribat després de 35 anys i 6 dies de restauració borbònica. Gràcies a tots els que dipositareu el vostre vot per REAGRUPAMENT INDEPENDENTISTA a la urna i  amb ell, una part de la nostra llibertat col·lectiva. Gràcies. http://www.reagrupament.cat/ mtudelapenya@gmail.com Fri, 26 Nov 2010 22:01:00 +0100 http://recordantkazanzakis.mtudela.cat/26998/ Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble.   Avui fa 351 anys del Tractat dels Pirineus, fet que va fragmentar el meu poble en dos estats. Avui, 7 de novembre de 2010, els catalans som ciutadans de diverses regions europees, espoliats, i amb ganes de recuperar la nostra plenitud nacional. Cap més comentari. La realitat, la sabem tots. Un poema:   Ara digueu: La ginesta floreix arreu als camps hi ha vermell de roselles. Amb nova falç comenceu a segar el blat madur i amb ell les males herbes.   Ah! Joves llavis desclosos després de la foscor, si sabíeu com l’alba ens ha trigat, com és llarg d’esperar un alçament de llum en les tenebres.   Però hem viscut per salvar-vos els mots, per recordar-vos el nom de cada cosa, perquè seguíssiu el recte camí d’accés al ple domini de la terra.   Vàrem mirar ben al lluny del desert, davallàvem al fons del nostre somni. Cisternes seques esdevenen cims pujats per esglaons de lentes hores.   Ara digueu: Nosaltres escoltem les veus del vent per l’alta mar d’espigues.   Ara digueu: Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.   "Inici de càntic en el temple". Salvador Espriu mtudelapenya@gmail.com Sun, 07 Nov 2010 19:53:00 +0100 http://recordantkazanzakis.mtudela.cat/26967/ Aquesta setmana ha mort Joan Solà. Escric trista aquestes paraules, però no són tristes les meves paraules. Ha desaparegut un mestre que es va comprometre amb la nostra llengua intel·lectualment, personalment, nacionalment, científicament, internacionalment, històricament, políticament, i cívicament. Joan Solà em va fer estimar la meva llengua des de la ciència. Quan jo era estudiant de clàssiques, entrava -com molts d’altres- a les seves classes a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona per escoltar-lo, sense haver-nos matriculat a la seva assignatura.  Allí  vaig sentir-li dir per primera vegada allò que després tots li hem escoltat al Parlament de Catalunya encara no fa un any: “la llengua catalana no és una llengua socialment sana i tranquil·la. No és només un sistema de comunicació. És també un mitjà d’identificació i diferenciació social”. Era a finals dels anys vuitanta. La dictadura era el temps llunyà de la meva infància i estic absolutament segura que cap de les persones que estàvem en aquelles aules hauríem imaginat que la “transició” s’hauria allargat tant en el temps, com ha demostrat la sentència del Tribunal Constitucional d’Espanya del mes juliol passat. “La llengua catalana és també un mitjà d’identificació i diferenciació social”, deia a les classes de gramàtica generativa. Sí, gramàtica generativa, la que va defensar Noam Chomsky. Avui, que estic de dol, em permetreu que m’endinsi en l’aspre camí de les definicions, en homenatge al Dr. Solà, el lingüista brillant que també sabia, i li agradava, parlar de llengua amb paraules properes, més enllà del cercles acadèmics que sovint creen una certa exclusió social més o menys deliberada. Joan Solà va incorporar el generativisme a la llengua catalana. La gramàtica generativa  és la teoria que pretén arribar tan endins com es pugui  en la comprensió de la capacitat lingüística de l'ésser humà, i no és només una descripció de les llengües i les seves xarxes constructives. I amb el generativisme, i de la mà de Joan Solà, el català va fer un salt cap a la “normalitat” de llengües contemporànies, paral·lel a “l’anormalitat” de la situació social i històrica, que va començar a redreçar Pompeu Fabra, a qui tots recordem per l’aspecte més “tangible” de la llengua, com és l’ortografia, però que també fou ideòleg, com Solà, del paper social del català. I entre Pompeu Fabra i Solà hem de recordar Joan Coromines, que va ubicar el català en el lloc que li correspon en la història lingüística universal. Coromines va estudiar l’origen i l’evolució de la nostra llengua amb rigor i universalitat i aquí ens l’ha deixat. I també Badia, pare de molts lingüístes, com Solà, i que ha rescabalat, també, la dignitat de la nostra llengua. Solà, que va rebre el 2009 el I Premi del Segador de l’Any, que atorga anualment Reagrupament Independentista, Badia, Coromines i Fabra, ens han llegat, sobretot, un gran mestratge: el compromís amb la llengua, la ciència, la nostra pàtria i, per tant, amb la humanitat. Un tot sense parts.     mtudelapenya@gmail.com Sun, 31 Oct 2010 02:02:00 +0100 http://recordantkazanzakis.mtudela.cat/26802/ El passat dijous dia 23, vigília de pont a Barcelona, es va celebrar l’acte “Beneficis de la Independència”  al centre cívic Can Felipa del barri del Poble Nou del districte de Sant Martí de Barcelona. Va presentar Ariadna Batet, associada a Reagrupament, i hi van participar Joan Canadell, vicepresident del Centre Català de Negocis i candidat de Reagrupament; Enric Canela, fundador i president de Suma Independència i Montserrat Tudela, l’única candidata de Reagrupament pel districte de Sant Martí de Provençals. Davant d’una cinquantena de persones i acompanyats pel ressò de les traques d’inici de les festes de la ciutat, Joan Canadell va exposar els motius econòmics pels quals Catalunya té com a única sortida viable la independència. El dèficit fiscal que ens manlleva 60 milions d’euros diaris, ço és 22 mil milions d’euros anuals, és un argument de prou pes per tal d’acollir-nos a aquesta possibilitat real de supervivència com a poble. En el món no hi ha cap país democràtic que suporti un 10% del PIB d’espoli fiscal. Canadell va plantejar també els dos models econòmics d’Espanya i Catalunya. Mentre que la primera té com a motor econòmic les multinacionals i la política de subvenció –receptora de la UE, d’una banda, i emissora entre la població espanyola de  l’altre-, Catalunya té com a motor econòmic les petites i mitjanes empreses. El futur Estat Català potenciarà el ric teixit industrial i potenciarà les infraestructures, que actualmente Espanya ha volgut menystenir deliberadament en territori català. “Per sortir de la crisi només podem fer-ho a la catalana: amb treball”  va afirmar Canadell. I va recordar que, actualment, fins i tot Rumania té menys atur que Catalunya. El proper govern català haurà de fomentar el treball i no pas el subsidi. I és posible, perquè a Catalunya tenim sectors punters a nivell mundial, com són el sector farmacèutic, el de l’alimentació, el turisme, etc. Caldrà ajudar als emprenedors, recuperar la figura de l’aprenent, etc. Canadell també va parlar de les polítiques d’immigració que podrem fer quan esdevinguem un estat lliure: caldrà fer un esforç de formació pels nouvinguts instal.lats ja en el país. Enric Canela va presentar una radiografia del moment actual “els polítics no són “directius” del país, sinó administradors de les engrunes que Espanya ens dóna”, va afirmar, mentre recordava que actualment no hi ha lideratge de país, car els líders han de transmetre valors, també, a més d’unes línies clares de treball pel país. Canela va mostrar amb estadístiques, la necessitat vital pel país de regeneració democràtica:  l’informe anual del World Economic Forum, que analitza 137 Estats. I els classifica per ordre de competitivitat, en diferents aspectes, i es va centrar en tot allò en el que Espanya està sota de la mitjana: poca ètica dels polítics, independència judicial, favoritisme en les decisions de l’administració, malbaratament dels recursos públics, regulació governamental i transparència del govern molt feixuga. Canela va recordar la solidesa de la “marca” de Reagrupament, que ha estat l’única opció política que ha presentat una sortida realista a l’atzucac actual que tenim: la declaració d’independència al Parlament de Catalunya. Però també va recordar les febleses de Reagrupament: el silenci en els mitjans de comunicació massius i la manca de fons econòmics per suplir-los. Finalment, Montserrat Tudela, va iniciar el seu parlament, afegint una “feblesa” que es vol atribuir a Reagrupament des dels mitjans de comunicació que han fet ja la “desconnexió analògica amb Reagrupament”: la divisió de l’independentisme català. Tudela va donar la seva mirada històrica “tots els cicles històrics comencen i s’acaben. I el cicle estatutari, es va acabar el dia 28 de juny d’enguany amb la sentència del Tribunal Constitucional feta en nom del Rey de España ”. I va retrocedir fins a l’11 de setembre de 1977 el dia que milers de ciutadans demanàvem “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. I vam tenir l’amnistia i l’estatut d’autonomia. I el dia 10 de juliol d’enguany, milers de ciutadans convocats a una manifestació per rescabalar la nostra dignitat nacional, vam cridar unànimement “independència”. Es donava la circumstància històrica que el mateix dia 10 Reagrupament havia aprovat en assemblea una candidatura electoral -oberta a incorporar d’altres plataformes- de persones disposades a dur al Parlament de Catalunya el full de ruta que ens durà a la llibertat, i que Reagrupament ja havia presentat el passat 21 de març: la proclamació unilateral d’independència, la convocatòria posterior d’un referèndum des del Parlament de Catalunya per aprovar la Constitució de Catalunya. Procediment que el mateix mes de juliol, el Tribunal Internacional de Justícia de la Haia, -la màxima instància judicial de la ONU-  va concloure que no violava el dret internacional després que Kosovo assolís així la seva independència. Montserrat Tudela va afirmar “És evident que el dia 10 de juliol al vespre, alguns poders fàctics del país, espantats, van decidir bombardejar la nostra proposta històrica viable i possible, amb una estratègia que ha funcionat sempre: divide et impera. I al cap de pocs dies, aquesta maniobra es va consolidar. I a continuació, els mitjans de comunicació han atribuït reiteradament i insistentment a Reagrupament la divisió de l’independentisme. Però els independentistes catalans som persones intel·ligents i ens adonem de les tàctiques bel.ligerants que es produeixen, i sobretot, tenim un desig de llibertat consolidat entre la ciutadania”. I va recordar que a les properes eleccions només hi ha dues possibles alternatives de vot: votar per seguir sotmesos a la Constitución Española, administrant les restes del naufragi, o votar per la Constitució Catalana, que ens durà a la plenitud nacional . Ambdues opcions disposaran de diverses paperetes per a l’elector. Tudela va recomanar al públic comprovar les promeses electorals de tothom a la llum d’ambdós textos constitucionals. Tudela també va parlar de la crisi, que no és només econòmica, sinó també d’ensenyament, en el que suspenem en totes les estadístiques, tenint bons mestres com tenim; crisi de cultura, que hem deixat de ser capdavanters en tots els sectors i crisi de governabilitat, en la que els darrers casos de corrupció són només la punta d’un iceberg d’un sistema que no funciona per manca de rigor democràtic i per l’absència de mecanismes de control de la classe política. “La independència només l’entenem amb regeneració democràtica, perquè volem, sobretot, ser un Estat lliure”, va dir. Sigui quin sigui el resultat de les properes eleccions, el cicle històric estatutari ha acabat.  Podem posar-hi punt final el 28 de novembre, o podem endarrerir-lo més.  Aquesta vegada, només depèn de nosaltres. www.reagrupament.cat   mtudelapenya@gmail.com Mon, 27 Sep 2010 23:35:00 +0100 http://recordantkazanzakis.mtudela.cat/26729/ Escric aquestes paraules poc abans d'anar a fer el primer homenatge als caiguts al final de la Guerra de Successió Espanyola que va abolir les Constitucions Catalanes amb el Decret de Nova Planta i va esborrar l'Estat Català del mapa mundi. A 2/4 de 8 del vespre, membres de Reagrupament Independentista ens trobarem a la plaça Catalunya, a tocar del memorial a Francesc Macià, i baixarem fins al Fossar de les Moreres, on no s'hi enterra cap traïdor, sinó que s'hi van enterrar molts dels defensors de la ciutat de Barcelona durant el setge que les tropes de Felip V van fer i que va acabar amb la capitulació de la ciutat gràcies a l'ajut de les tropes franceses, perquè amb l'exèrcit espanyol no ho aconseguien. L'11 de setembre de 1714 els catalans van mostrar-se als espanyols com un poble que volia viure i lluitar per la llibertat de la seva pàtria. I això és el que celebrem molts catalans. Demà havíem de fer un homenatge al general Moragues amb parlaments. Els successors dels botiflers, és a dir, els seguidors de Felip V, ens han impedit parlar.  El nostre clam de llibertat l'expresarem sense altaveus. Però malgrat els successors dels botiflers la nostra actitud és clara: HI SOM i HI SEREM. Recordarem Moragues que el van assessinar les tropes borbòniques un any després d'haver acabat la guerra, com a símbol salvatge d'humiliació a resistència catalana. I hi serem també quan tanquem aquests 300 anys d'història indignant quan ens independitzem del darrer rei Borbó del món, i tornem a posar al mapa mundi l'Estat Català. Aquesta vegada, però, ho farem com es fan les coses en el segle XXI: fent una declaració unilateral d'independència en el Parlament de Catalunya constituït legítimament pel sufragi universal. Bona DIADA NACIONAL DE CATALUNYA A TOTHOM ! mtudelapenya@gmail.com Fri, 10 Sep 2010 18:39:00 +0100 http://recordantkazanzakis.mtudela.cat/26697/ Tal dia com avui l'any 1924 va nèixer Vicent Andrés Estellés, i la xarxa ha decidit fer un homenatge col·lectiu al poeta. I jo dedico aquest poema, publicat al Llibre de les meravelles (1971) a tots els companys reagrupats que ací i allí treballen cada per menar el nostre poble a la llibertat de manera pacífica i pel sufragi universal. Avui, també amb les paraules del poeta, faig un homenatge a totes aquestes dones i homes amb qui puc compartir treballar per un món més lliure.   Assumiràs la veu d'un poble i serà la veu del teu poble i seràs, per a sempre, poble, i patiràs i esperaràs, i aniràs sempre entre la pols, et seguirà una polseguera.   I tindràs fam i tindràs sed, no podràs escriure els poemes i callaràs tota la nit mentres dormen les tues gents, i tu sols estaràs despert, i tu estaràs despert per tots.   No t'han parit per a dormir: et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble. Tu seràs la paraula viva, la paraula viva i amarga.   Ja no existiràn les paraules sino l'home assumint la pena del seu poble, i és un silenci. Deixaràs de comptar les sil.labes, de fer-te el nus de la corbata: seràs un poble, caminant entre una amarga polseguera, vida amunt i nacions amunt, una enaltida condició.   No tot serà, però, silenci. Car diràs la paraula justa, la diràs en el moment just. No diràs la teua paraula amb voluntad d'antologia, car la diràs honestament, iradament, sense pensar en ninguna posteritat com no sia la del teu poble.   Potser et maten o potser s'en riguen, potser et delaten; tot això són banalitats. Allò que val és la consciència de no ser res sino s'és poble. I tu, greument, has escollit. Després del teu silenci estricte, camines decididament. mtudelapenya@gmail.com Sat, 04 Sep 2010 22:44:00 +0100 http://recordantkazanzakis.mtudela.cat/26663/ Avui fa 100 anys que va nèixer el poeta Màrius Torres. Jo vaig conèixer la seva obra per la "cançó de Mahalta", musicada per Lluís Llach, fa un munt d’anys, un dels poemes més bells escrits en la nostra llengua. Després amb els anys, vaig començar a llegir la seva obra, i he de dir que el que més em va corprendre va ser la seva capacitat de parlar de la vida i la mort sense angoixa i amb esperança. Sóc filòleg però no crítica literària, i molt menys de l’obra d’un autor que només he llegit per gaudir de la bellesa de les idees afaiçonades en paraules. A la xarxa social Facebook he dedicat diverses vegades aquest poema als companys independentistas que amb encerts i desencerts treballem ací i allí per dur el nostre país a la llibertat. I ho torno a fer una vegada més. Però avui també fa 19 anys que va morir la Núria estimada i li dedico també a ella aquest poema, alhora que és el meu petit homenatge a un dels millors poetes catalans que tan admirava la Núria, que com ella va morir abans d’hora. Cançó de Mahalta (fragment) Corren les nostres ànimes com dos rius paral.lels. Fem el mateix camí sota els mateixos cels.　   No podem acostar les nostres vides calmes: entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.　   En els meandres grocs de lliris, verds de pau, sento, com si em seguís, el teu batec suau　   i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga, de la font a la mar -la nostra pàtria antiga-.                                       Màrius Torres mtudelapenya@gmail.com Mon, 30 Aug 2010 22:01:00 +0100 http://recordantkazanzakis.mtudela.cat/26636/ El dia 19 d’agost a la Universitat Catalana d’Estiu s’ha celebrat la taula rodona “És possible un nou ordre social fonamentat en una ètica mundial?”, organitzada per l’Associació Església Plural, en la que han participat representants de l’independentisme actualment extraparlamentari: Enric Canela de la Plataforma Suma Independència; Antoni Castella de Sobirania i Justícia i Santiago Espot de Força Catalunya i jo mateixa, de Reagrupament. Ha moderat el debat Jaume Terribas, de l’organització, que a l’inici de l’acte ha recordat que la plataforma Solidaritat Catalana ha declinat la invitació.  L’objectiu de la trobada no era parlar d’independentisme sinó sobre quin model de societat defensa cada partit o plataforma independentista, sobre quins valors volen construir la Catalunya amb Estat propi, quines prioritats socials, etc. I donar una resposta clara a qüestió plantejada, a partir del document de treball “Cap a una ètica mundial: una declaració inicial” de Hans Küng (1993). Enric Canela (Suma Independència) ha obert el torn d’intervencions expressant que veu complicat un nou ordre social fent una reflexió de l’ésser humà des del punt de vista científic. Antoni Castella (Sobirania i Justícia), al seu torn ha afirmat que sí és possible i necessari un nou ordre social mundial fonamentat en una ètica mundial, fent un breu esbós dels límits socialment intolerables al que ha arribat el món actualment. El nou estat que vol Catalunya ha de bastir-se amb la dignitat humana i proposar una renovació ètica basada en l’esforç, el treball i el respecte. La independència ens ha de fer diferents en l’estat del benestar. Castella ha tancat la seva intervenció demanant unió de totes les forces independentistes, les presents a la mesa i les que no hi eren. Santiago Espot (Força Catalunya) ha fet una breu reflexió sobre la història de la ètica i la política, centrant-se en les figures d’Aristòtil, Sant Tomàs d’Aquino i Kant i ha recordat que Catalunya és un poble de pau, citant les famoses paraules de Pau Casals a les Nacions Unides.  Finalment, he intervingut  -l’única veu de dona de la mesa-, com a representant de Reagrupament, ha partit de les paraules de Pau Casals, recordant que el poble català sempre ha estat un poble de pau, i en resposta a la qüestió central de la taula rodona si és possible un nou ordre social fonamentat en una ètica mundial ha dit “Sí”, presentant les mostres d’una presa de consciència col·lectiva que l’ordre mundial actual ha tocat fons i hi ha reacció, centrant-se en el nostre país, com són l’aparició de la banca ètica, el comerç just, la mobilització de la societat civil com són totes les professions “sense fronteres” que hi participen milers de catalans, o que s’organitzen en campanyes per un món millor. I en aquest marc d’esperança per un món més just, digne i lliure, “pensant globalment i actuant localment”, sorgeix Reagrupament, que aplega milers de persones que volen assolir la llibertat de la nostra Nació de forma pacífica i per sufragi universal. He seguit el guió demanat pels organitzadors, sobre quins valors volem construir el nou Estat català, s’ha basat en els dos documentes programàtics que l’Assemblea de Reagrupament va aprovar el 21 de març d’enguany: la “Constitució de Catalunya” i Organitzant el nostre futur lliure”. Sintetitzant el model d’estat que proposa Reagrupament des de fa mesos, he citat diversos articles de Constitució de Catalunya: “Catalunya és un Estat democràtic i social” “La dignitat humana és inviolable” “La pena de mort, la tortura i el tractament inhumà o degradant són prohibit” “la llibertat individual està garantida. Són especialment garantits: la llibertat personal i la integritat física i moral. El respecte a la vida privada i familiar. El dret a l’honor i a la pròpia imatge. La inviolabilitat de domicili, correspondència i telecomunicacions. La llibertat de pensament, de consciència i de religió. El dret de tenir fills. La llibertat de tenir opinions, d’expressar-les i de difondre-les. La llibertat de premsa, d’associació, reunió i manifestació. El dret de vaga. El dret de rebre educació, i llibertat d’ensenyament,, d’escollir i exercir una professió, llibertat en la creació artística i en la recerca...” “La censura està prohibida” “Tothom té dret de viure en un medi natural equilibrat” I finalment “Cinquanta mil electors o cinquanta municipis poden emanar al poder legislatiu, mitjançant una iniciativa legislativa popular, la promulgació, modificació o derogació de disposicions constitucionals o legislatives”. I quant al document “Organitzant el nostre futur lliure” he recordat que la proposta del nou Estat català recull els drets a l’educació, la sanitat, l’habitatge i la cultura. Tot això ha de ser legislat pels representants públics que, a partir de l’objectiu de Reagrupament de la regeneració democràtica, hauran de basar-se en la honestedat, austeritat, eficiència i eficàcia, la imparcialitat i objectivitat moderada per l’equitat, amb eleccions d’un sol representant per districte electoral, que seran de mida reduïda, amb llistes obertes, amb representació parlamentària de l’abstenció activa i amb una limitació de dos mandats consecutius amb un període de 5 anys d’incompatibilitats un cop finalitzat el càrrec. També he fet una breu exposició les propostes de Reagrupament en polítiques econòmiques, d’educació, culturals, lingüístiques, de sanitat, dels joves i socials. Per acabar he fet la reflexió següent: “la creació d’un nou estat permetrà al món tenir un país europeu més just, més culte, i, en definitiva, més lliure”. Finalment, el president de l’Associació Església Plural, Josep Torrens ha demanat a les diferents formacions independentistes que han participat a la taula rodona que facin un esforç per aconseguir una sola candidatura en les molt properes eleccions al Parlament de Catalunya. A proposta de Reagrupament, com a gest simbòlic de la recerca d’unitat, els participants i organitzadors de l’acte ens hem fet la fotografia que adjuntem. mtudelapenya@gmail.com Thu, 19 Aug 2010 19:45:00 +0100 http://recordantkazanzakis.mtudela.cat/26596/ Tal dia com avui, 15 d'agost, l’any 1947, la República d'Índia va assolir la independència de l’Imperi Britànic, procés històric que va tenir com a figura clau Mahatma Gandhi.   M’agrada recordar la nostra història, la de la humanitat, la que ens ha configurat com som, com sóc i com vull ser. I ara mateix sóc una ciutadana del Reino de España que, des de fa 300 anys em nega la meva identitat de ciutadana d’una nació que ha treballat des de fa segles per la pau i la llibertat.   Hi ha una frase famosa que diu que els pobles feliços no tenen història. Potser per això el meu poble en té tanta. Un poble que té el seu primer moment decisiu en la nostra incorporació al món llatí. Després en vindran d’altres: la cristianització, el domini carolingi, el primer parlament del món, el 1283, la unió amb Aragó i l’expansió per la Mediterrània, les guerres dels Segadors, la de Successió, i els dos darrers segles, que ens han trasmés directament la vitalitat històrica que en aquests moments estem vivint: la Renaixença, el Modernisme, el Noucentisme.   La meva nació tot i no tenir, per naturalesa, grans elements per a lluitar, acostuma a superar les profundes crisis. Hem perdut totes les guerres importants, però amb l’obstinació per la supervivència com a poble hem aconseguit tenir la nostra identitat en l’era de la globalització. Ens cal, però, un darrer esforç col.lectiu per a superar la darrera gran crisi: la llarga dictadura feixista del segle XX que ho va trencar tot i que encara ens determina per presentar-nos al món del segle XXI com el que som: una Nació.   I jo des de fa un temps he acampat en la lluita per assolir la plenitud nacional del meu poble, acompanyada de vius i de les generacions d’avantpassats que m’han precedit en la lluita per la llibertat i que han afaiçonat la meva voluntat i la meva acció.   Deia Nikos Kazantzakis, que "l’acció és la porta més ampla de l’alliberament".   Vaig llegir-li aquestes paraules quan era estudiant de filologia grega a la Universitat de Barcelona, ja fa més de vint anys. Vaig triar l’estudi dels clàssics, perquè necessitava entendre on va començar la meva història.   I jo sempre he estat una dona d’acció, els que em conèixen, ho saben. Durant més de deu anys vaig ser membre actiu d’Amnesty International, fent centenars de conferències en contra la pena de mort. La darrera, va ser la nit abans de nèixer feliçment el meu fill gran i pocs mesos abans que la pena de mort s’abolís definitivament en el Reino de España, l’any 1995.   L’any 1991 vaig fundar la revista Auriga juntament amb els meus germans i la meva millor amiga de filologia clàssica. Auriga, especialitzada en la divulgació del món clàssic, publicada íntegrament en català. La divulgació del coneixement sempre ha estat una prioritat per a mi, fins i tot en els temps que "divulgar" no era cap mèrit, sinó més aviat un demèrit.   A l’Auriga m’he dedicat professionalment amb cos i ànima durant els darrers anys, i amb l’Auriga vaig posicionar-me políticament en contra el II Tripartit per un seu megaprojecte faraònic i desfasat en els temps: la creació del Museu de Societat. Projecte, al que es va oposar la pràctica totalitat dels professionals del món antic (arqueòlegs, catedràtics i professors d’universitat i de secundària, museòlegs, etc). Els professionals que no ostentaven càrrec de confiança a les administracions, és clar. Megaprojecte faraònic, que ha consumit milers i milers de fons públics i que ni tan sols apareix en el balaç de govern del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació presentat fa pocs dies. Personalment, va ser una lluita dura, sobretot per la meva posició de "societat civil". I tanmateix, la tornaria a repetir.   Hi ha una data, però, que va marcar la meva participació activa a la vida política d’aquest país: la nit del diumenge 5 de novembre de 2006. Tornava d’Amposta després d’haver acabat el II Fòrum Auriga, la trobada anual de tots els professionals del món clàssic que em vaig inventar, i, per la ràdio vaig escoltar en l’anunci de la formació del II Tripartit. No m’ho podia creure. Per uns instants no vaig entendre res. En aquell moment vaig decidir que mai més seria víctima d’una traició part dels dirigents polítics als que jo mateixa havia votat. Allí, asseguda al cotxe vaig sentir que la meva acció havia d’enmarcar-se en el camí per assolir la plenitud nacional, no a qualsevol preu, sinó de forma pacífica –de la mateixa manera que treballava per Amnesty International-, amb honestedat i coherència ideològica i personal.   Els dies i mesos successius van ser per a mí, durs ideològicament: el partit que jo havia votat, ERC, va fer President de la Generalitat una persona d’un partit genuïnament espanyol; el mateix partit va abolir la Conselleria en Cap; després es va aprovar, també amb el suport d’ERC, el pitjor finançament possible en la nostra condició de súbdits del Reino de España pels propers anys; també el mateix partit independentista que jo havia votat , sense cap necessitat van fer entrar el Ministerio de Cultura de Espanya en els òrgans de govern d’institucions catalanes creades al marge de l’Estat espanyol, com el Teatre Nacional o el Liceu, pel sol fet que el Ministerio contribuís econòmicament en aquestes institucions culturals amb uns diners que provenen en bona part dels impostos pagats pels catalans. I per si tot això no fos prou, el nostre país s’ha anat omplint de rètols espanyols del famós "Plan Zapatero", com feien els emperadors romans amb els mil.liaris, com si ho pagués ell de la seva butxaca. I tot això, passava mentre inicialment només hi havia veus crítiques que individualment si oposaven.   Per sort aviat vaig trobar un bri d’esperança. Joan Carretero i Rut Carandell creaven una corrent d’opinió dins del partit que jo havia votat i m’havia traït. Intentaven capgirar la situació des de dins. Feia anys que militaven i fins i tot havien format part del primer Tripartit, govern que va ser històric. Paral.lelament, eren dies que vaig demanar ajut a Rut Carandell per desfer el megaprojecte del Museu de Societat que l’encara seu partit promovia des de la conselleria de Cultura, i que ara no apareix en el balanç de govern. Les seves gestions, intenses, tampoc van aturar el projecte. Això em va brindar l’oportunitat de seguir de prop tot el procés que els va dur a la creació de l’Associació Reagrupament Independentista, ja al marge d’ERC. No vaig dubtar en associar-me ben aviat per dos motius: els seus objectius, assolir la independència al Parlament de Catalunya i regeneració democràtica en les institucions que tot ho governen.   En una situació políticament insòlita, el meu país començava a reaccionar. Vaig entrar en contacte amb la iniciativa dels 10mil.cat, que organitzava, també des de la societat civil, una manifestació a Brusel.les el dia 5 de març de 2009, que acompanyava una carta adreçada al Parlament Europeu i que van acceptar de rebre diversos diputats, cap dels quals catalans.   Eren temps que les contradiccions d’ERC que jo havia votat i ara governava a l’ombra del President espanyol de la Generalitat de Catalunya seguien a bon ritme: el Parlament de Catalunya vetava la Iniciativa Legislativa Popular que demanava un referèndum d’Autodeterminació era tombada amb els vots, també, dels diputats d’ERC, que va promoure, entre d’altres, Enric Canela dels 10mil.cat i els companys de Reagrupament Roger Granados, David Vinyals, Marc Viñolas. Jo mateixa vaig ser davant el Parlament la tarda del 6 de maig de 2009 quan es va entrar al registre la ILP amb més de 12.000 signatures individuals.   De mentre, Reagrupament anava creixent en nombre d’associats arreu del territori. El creixement anava ben acompanyat de crítiques que ja anàvem col·leccionant en el marc del silenci mediàtic al que estàvem sotmesos, essent el col.lectiu que presentava l’única proposta de futur de plenitud nacional pel nostre país. Sempre recordaré l’assemblea del 3 d'octubre de 2009, en la que el Dr. Salvador Cardús, com a portaveu dels convidats a l’assemblea, es va erigir "padrí" de Reagrupament i va expressar tres esperances en la nostra associació: en primer lloc, havíem de vèncer la desconfiança d’un país desconfiat; en segon lloc la radicalitat democràtica, la qual exigeix elegància, integritat i joc net, i, finalment, l’independentisme tranquil, generós, cívic.   Després que fracasés la proposta d’ILP per l’autodeterminació, va venir l’històric dia 13 de setembre de 2009 d’Arenys de Munt. Allí vaig parlar per primera vegada amb en Carles Móra, que duu a la pell la força de la riera que tot ho arrossega.  A continuació van venir les altres "onades" de consultes. Vaig ser al Papiol el dia 13 de desembre.   Pocs dies abans havia rebut l’encàrrec de la Junta de Reagrupament de coordinar el grup de treball que havia de redactar l’apartat de cultura del noste programa "Organitzat el nostre futur lliure". No puc estar de reconèixer que va ser una feina apassionant i que vaig disfrutar de valent. Un munt de reagrupats escampats arreu del territori, professionals de diferents aspectes de la cultura, que - gràcies a les noves tecnologies- vam iniciar llarguíssimes converses, mails, xats, i alguna reunió presencial, debaten amb solidesa sobre cultura. I el resultat va ser que la II Assemblea de Reagrupament, el dia 21 de març d’enguany va votar i aprovar per pràctica unanimitat aquest programa. Però aquell dia, a mi, el que em va emocionar realment, va ser poder votar "La Constitució de Catalunya", que havien redactat un grup de vuit juristes reagrupats. Estic segura que un dia molt proper, la tornaré a votar, aquesta vegada, però, no en una assemblea de Reagrupament, sinó en referèndum organitzat pel meu Estat.   Després d’aquell dia, Reagrupament ha seguit creixent, i consolidant-se arreu del territori, paral·lelament al declivi institucional que ha assolit el seu punt més terrible amb la històrica sentència del Tribunal Constitucional de España sobre l’estatut d’autonomia de Catalunya i l’entestament dels partits que volen seguir lligats al Reino de España amb aquestes condicions.   I quan fa un parell de mesos una companya de Reagrupament em va preguntar si em presentaria per anar a la llista electoral per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, amb l’objectiu de fer la Declaració Unilateral de la Independència de Catalunya i treballar per la regeneració democràtica de la meva nació, no vaig tenir cap dubte, si l’assemblea de Reagrupament ho votava democràticament, com així va ser.   Em comprometo a donar el millor de mi mateixa per assolir la "Independència i regeneració democràtica", els objectius de Reagrupament, treballant colze a colze amb totes les persones que creguin que això val la pena.   Si ho aconseguim, Catalunya, una vegada més en la història, serà la primera Nació de la Unió Europea, que haurà assolit la llibertat per la via de la pau, de la mateixa manera que hem aconseguit mantenir la nostra identitat.   Si ho aconseguim, Catalunya, una vegada més, serà un referent en la història de la humanitat.         mtudelapenya@gmail.com Sun, 15 Aug 2010 19:14:00 +0100 http://recordantkazanzakis.mtudela.cat/26430/ Els Lestrígons eren un poble de gegants devoradors d'humans. Odisseu, i els seus companys de viatge, van estar a punt de subcumbir-hi. Però NO. Els van vèncer i van arribar a Ítaca!. El nostre poble no serà devorat ni per la constitució espanyola ni pels que el volen erm. Només ens cal ser valents per arribat a la nostre Ítaca, la nostra LLIBERTAT !!!! mtudelapenya@gmail.com Fri, 09 Jul 2010 22:10:00 +0100 http://recordantkazanzakis.mtudela.cat/26337/ “Jo, i molts, moltíssims, morirem com uns forasters a casa nostra; hi moriren els nostres pares, els nostres avis, generacions senceres... No és raó que hi visquin i hi morin els nostres fills, els nostres néts, i a nosaltres incumbeix la tasca de fer que puguin viure i morir en terra lliure, com a ciutadans de llur nació. Exactament com viuen moren aquells que ara ens refusen allò que es concedeixen oblidant voluntàriament que els drets humans emparen, amb les persones, els pobles.” A casa amb papers falsos Manuel de Pedrolo Avui, 26 de juny de 2010,  ha fet vint anys de la mort de Manuel de Pedrolo. De la seva obra em fascina la capacitat de blasmar amb imaginació personatges fonamentalment lliures, i per tant, forts. I de fer volar les paraules en tots els "gèneres literaris", és a dir, modelant la llengua amb totes les seves formes. I avui, vint anys després del seu traspàs, vull recordar la fidelitat al seu poble, que no va poder conèixer lliure. Podeu pensar que darrerament aquest bloc sembla un obituari, però les persones que m'han precedit m'han fer ser qui sóc, afaiçonant la meva ànima i, també, -perquè no dir-ho- la del meu poble. mtudelapenya@gmail.com Sat, 26 Jun 2010 01:52:00 +0100