Em dic Montserrat Tudela i Penya. Vaig néixer la mateixa nit que es va aixecar el mur de Berlín. M'agraden les persones, la poesia i trobar models del passat en els llibres. Sóc dona, de clàssiques, d'un país sense estat i parlo una llengua "sense papers". Això, i més, m'ha fet caparruda de mena! ----- recordantkazantzakis by Montserrat Tudela Penya is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 3. ... http://recordantkazanzakis.mtudela.cat/ Wed, 10 Mar 2010 03:35:58 +0100 Active Blog by Active 24 www.active24.com Sat, 11 Jul 2009 10:44:00 +0100 http://recordantkazanzakis.mtudela.cat/25582/ Ho hem provat tot per ser lliures: les guerres, les monarquies, les repúbliques. I no ens hem sortit. Ara, entrat el segle XXI, el darrer intent és l’independentisme tranquil, com el nostre, com el de milers de ciutadans que avui aniran a votar, democràticament, amb tota la coacció que és capaç de generar l’amo del món: els mitjans de comunicació, que ha decidir menysprear les consultes fetes amb tranquil.litat, i amb milers d’hores de ciutadans demòcrates, elegants, amb joc net. Sí, “elegants”. Enmig de tanta escombraria vomitiva que es llença ferotjement a les persones que públicament no només es declaren independentistes, sinó que a més, treballen per assolir la independència, i ho fan al marge de l’stablishment del poder, és un alè d’esperança per aquests mesos que ens queden per fer un altre intent d’assolir la llibertat, aquesta vegada des del Parlament de Catalunya, omplint-lo de diputats electes que estiguin disposats a fer una declaració unilateral d’independència, i iniciar així la tasca diplomàtica en el sí de la Unió Europea. El 28 F representa moltes coses: en primer lloc, que seguim essent un poble amb desig de llibertat.Un desig que ha deixat de ser teòric i que ha passat a la pell de molts catalans que s’han arramengat sense por enmig de l’anestèsia generalitzada d’un país que semblava tocat a mort per les derrotes, enganys i menyspreus per part dels qui havíem confiat a les urnes. En segon lloc és la mostra que el camí que han fet altres no ha estat inútil. La història de la nostra llibertat té una gernació de ciutadans íntegres, educats, generosos i sense por capaços de seguir buscant vies per assolir-la. El 28 F posa nerviosos a molts, que -amb sort- callaran, però maleiran una cosa: ja no ens humiliem per reclamar la nostra llibertat. Treballem per assolir-la. En tercer lloc, és una lliçó. Una lliçó de democràcia, civisme i humanitat. Una lliçó impartida per la societat civil, a la que s’acusava d’estar absent. Una lliçó davant el món, que per sort, s’ha fet més proper amb la globalització. Un món que aviat acceptarà la nostra llibertat. El 28 F és també una clatellada per a molts polítics que es pregonen d’esquerres i , en canvi, el que fan és gestionar el capital ideològic de la dreta. A hores d’ara quin qualificatiu atorgar d’alguns partits que es diuen d’esquerres o demòcrates quan van rebutjar al Parlament de Catalunya la Iniciativa Legislativa Popular que demanava fer un referèndum per preguntar a la població si volia ser independent? Tan se val. El poble els ha donat una lliçó. És evident que cal una regeneració de la classe política. És evident que avui dia als professionals del poder actual ja no el podem creure. És evident que cal una regeneració democràtica. Gràcies a tots els que han treballat perquè el 28 F esdevingui tot això i milers de ciutadans catalans puguin, lliurement i democràtica, expressar la seva voluntat a les urnes en ser preguntats : ESTÀ VOSTÈ D’ACORD QUE CATALUNYA ESDEVINGUI UN ESTAT DE DRET, INDEPENDENT, DEMOCRÀTIC I SOCIAL, INTEGRAT EN LA UNIÓ EUROPEA? Quan jo pugui respondre, diré: SÍ. mtudelapenya@gmail.com Sat, 27 Feb 2010 21:13:00 +0100 http://recordantkazanzakis.mtudela.cat/25529/ Ara que fa 25 anys de la mort de Salvador Espriu, vull afegir-me a l’homenatge blocaire que avui es fa a un dels poetes que duc al cor. I vull fer-ho amb una de les seves proses, del seu llibre Les roques i el mar, el blau que per a mi representa l’expressió d’una civilització, que s’acaba, d’uns valors que es desdibuixen definitivament de la nostra història. I us explicaré una anècdota d’aquest text: l'any passat vaig participar molt activament en la defensa de la integritat del Museu d’Arqueologia de Catalunya davant la proposta folla del govern del meu país. Però no vull parlar d’això avui. Enmig d’aquells dies intensos, va coincidir que vaig haver d’anar a la fantàstica biblioteca de la seu de Barcelona del Museu d’Arqueologia de Catalunya, la més important quant a arqueologia que tenim al país. Vaig fer la consulta bibliogràfica que em va dur allí, i aleshores, com una una ofrena a un temple, vaig deixar aquest text següent, escrit en un paperet petitó, dins un llibre de la biblioteca que semblava poc consultat. Si algun dia aneu a la biblioteca del MAC, i el trobeu, si us plau, no llenceu la meva ofrena, que és un homenatge humil a les generacions brillants que ens han precedit. "Apol·lo És el brillant, el lluminós, el conductor i el navegant que protegeix la fundació de colònies, el qui sap guarir i també matar, amb una mort ràpida, clement. El qui presideix secrets de la màntica i les arts de la poesia i de la música. Reneix sense parar, caça, guerreja. La seva radiant cabellera no ha estat mai tallada. És el gloriós i l'hiperbori, el qui se'n va a les misterioses terres del nord i retorna d'allí als seus santuaris de l'illa i la muntanya. El veiem amb la clàmide i l'afiblall, amb el ceptre -potser en realitat el que resta de l'empunyadura de l'escut- amb l'arc, el buirac, la cítara, un cervatell, una cabrella o un petit de daina. Li agrada el corb, ocell profètic. El jacint és la seva flor, el llorer el seu arbre, i tots dos es relacionen amb alguns dels seus amors. Tot just caminava i ja va destruir un terrible serpent o un drac monstruós. Es va purificar dels sollaments d'aquella lluita, va servir durant nou anys de pastor -hi ha qui malicia alguna cosa més- prop d'un rei. Tal vegada algun altre: en certes feines, no filava gaire prim. Emparava els criminals que s'acollien a la seva benevolència. Ens cansarem més a seguir-lo? En anar envellint, el tenim, malcontents, cada cop en menys estima. No deixarem de consignar, però, que a Lavínia hi va haver, temps enrere, una memorable disputa sobre la correcta accentuació del seu nom, en rosalbacavà. Érem aleshores joves i ens hi vàrem, innocents i inexperts, divertir una mica".         mtudelapenya@gmail.com Sun, 21 Feb 2010 23:09:00 +0100 http://recordantkazanzakis.mtudela.cat/25341/ “Les paraules tenen ànima” Diuen els poetes que les paraules tenen ànima. Jo no sóc poeta, però fa dies que hi penso. A les paraules, a  més d’ànima, sempre els hi he trobat color. Per a  mi, “l’ànima” de la paraula “auriga” és una ànima forta, dreta, sencera, d’aquelles que no es desfan per les boires. Un auriga en els temps antics de la nostra civilització, era el cotxer que conduïa el carro de cavalls. Sense cavalls, sense carro, sense trajecte, no hi ha auriga. Un “auriga” fa un trajecte, que vol dir que parteix d’un lloc i va fent un camí. Guia un carro, més o menys agosarat, però carro en definitiva. Un “auriga” no existeix sense cavalls. Els cavalls poden ser més o menys, però són imprescindibles. Poden ser més joves o més vells; amb més força o amb menys força; més espavilats o menys, però sense ells no hi ha auriga. Els cavalls són, en realitat el motor de l’ànima de la paraula “auriga”. I la força de l’ànima de la paraula “auriga” potser li trobo per la força que l’auriga té als braços per conduir els cavalls i el carro.  Uns braços molsuts i suats per l’esforç. Perquè un auriga és un ésser humà. Tot i que els aurigues en els temps antics participaven en les curses, curiosament mai tinc la imatge de l’auriga en competició. Sí en canvi, corrent en la cursa, essent protagonista d’una escena que contempla un públic nombrós, i que escolta el so de les rodes que freguen el terra. Plutarc en algun text diu que el so és l’aire colpejat perceptible a l’oïda i també diu que la gramàtica és una tècnica que ens permet reproduir sons i conservar-los perquè no s’oblidin. Em sembla que ho diu en el “Sobre la música”. Doncs sí, també escolto el so de l’auriga agafant les regnes de la gramàtica perquè el públic no oblidi la cursa. El color que sempre he trobat a la paraula “auriga” és el color de la terra. L’epítet que se li atorgo a aquest mot és  “auriga, d’aire terrós”. I és curiós que sempre li vegi el color terrós, perquè  un auriga no toca de peus a terra. Sempre d’empeus, però sense tocar a terra. Potser “auriga” és un mot “d’aire terrós” perquè ha de mirar, necessàriament la terra amb les mans lligades a les regnes per guiar els cavalls pel recte camí. Ha de saber esquivar els rocs, els entrebancs, les trampes. Ha de conèixer la terra, a la que està lligada. I perquè “d’aire”? Perquè no toca de peus a terra, perquè s’enfronta a l’aire, que unes vegades l’empeny, unes vegades l’acaricia suaument, unes vegades se li revolta i d’altres li eixuga la suor. L’aire, bufant, colpint, xocant o acaronant, sempre acompanya l’auriga. Tot això no ho pensava quan, jove, em vaig inventar el nom de la revista que vaig fundar amb els també joves Xavier i Maria Jesús, i el carro de la qual, amb els anys, he compartit amb gent meravellosa, i amb qui espero que durant molt de temps seguim fent camí d’empeus en el carro. mtudelapenya@gmail.com Fri, 29 Jan 2010 23:17:00 +0100 http://recordantkazanzakis.mtudela.cat/25215/ Si "Catalunya" tingués vot en lo concert dels pobles, ara més que mai se posaria de la vostra banda; que massa ha tingut de saber, per desgràcia nostra, lo que és una dominació estranya per a no avorrir-la sempre més i a tot arreu on sia...                 Missatge al Rei dels Hel·lens, Jordi I La història de la voluntat del meu poble de ser independent ve de lluny. Hi ha força texts que ho mostren.  Anirem llegint-los. El dia 10 de març de 1897, Enric Prat de la Riba, a iniciativa d’Antoni Rubió i Lluch, adreça, el missatge que adjunto a aquest post, a Jordi I, el rei de Grècia, per felicitar-lo per l'autonomia de l'illa de Creta, alliberada del jou turc, fet que preludiava la reunió d'aquesta illa al regne grec. El missatge, signat per 46 presidents de corporacions catalanes, fou lliurat per A. Sunyol, president de la Unió Catalanista, al cònsol de Grècia a Barcelona, P. Muzzópolo, mentre la coral Catalunya Nova i l'Orfeó Català interpretaven cançons patriòtiques i populars catalanes. El govern de Madrid, irritat per aquest acte de sobirania, exercí una dura repressió damunt diverses entitats i publicacions catalanes. Sempre els textos!   MISSATGE A SM JORDI I, REI DELS HEL·LENS A Vos, Rei dels He·lens, que, no per la corona que us cenyiren, sinó perquè heu sapigut escoltar lo bategar de l’ànima grega, sou símbol vivent de la terra hel·lènica, vos endrecen aquest missatge, en nom de la pàtria catalana, los que per dret propi representen son esperit perquè tenen plena consciència de la seva personalitat nacional. No els mou l’agraïment, per justificat que sia, ni els empeny l’afecció de vella amistat. Lo poble català va rebre dels he·lens la iniciació en la cultura; per ells va existir Empúries, primer centre d’atracció que ha tingut la raça catalana, prou poderós per a sotmetre a la seva influència les regions més allunyades del nostre territori nacional. Però, encara que no ens unissin lligams d’amistat i de parentiu; encara que no corregués per nostres venes sang de la que ens dugueren vostres mercaders, ni en restés gens en les vostres de la dels nostres almogàvers; encara que no guardéssim en la llengua catalana les paraules que la vostra va deixar-li quan feia de mestre de les nacions; encara que “Catalunya” no us hagués enviat, per a mentenir la integritat de l’imperi grec, los mateixos guerrers que havien acabat l’empresa de la nostra independència; encara que ens oblidéssim de la sang catalana vessada a Bizanci quan los turcs varen assaltar-la; encara que ens recordéssim només de les estones en què ens hem tingut odi i en què han caigut abraonats grecs i catalans en los camps de batalla, us enviaríem també los catalans d’avui testimoni de la nostra admiració, i aplaudiríem, amb tota l’ànima, vostra justíssima i heroica iniciativa a favor dels grec de Creta. Vos haveu fet apòstol d’una idea, quan los senyors dels grans estat d’Europa van fent de servidors de la injústica i porucs d’un daltabaix, impideixen l’expandiment d’una raça il·lustre. Aqueixa Germània, que us amenaça, ha arribat a la unitat i s’ha anexionat l’Alsàcia invocant la comunitat de llengua i de raça, que fa dels cretencs, grecs tan grecs com los ciutadans d’Atenes; la Itàlia ha destruït, en nom d’aquest mateix principi, sobiranies polítiques que certament no feien pas a llurs sotmesos lo que els baixàs de Turquia als malaventurats habitants de Creta; amb la força d’atracció de la idea panslavista, la Rússia somou los fonaments de l’imperi austríac, i totes elles, després de falsejar a cada pas aquesta gran idea, posant-la al servei de llurs ambicions, volen deturar-vos quan aneu a l’única plicació sense màcula d’injustícia, de totes les d’aquest sigle; volen ofegar l’empenta irresistible del panhel·lenisme, consagrada pels cants d’Homer i de Píndar en la joventut mateixa de la raça grega, i avui, en l’aubada del sigle per la sang dels hèroes de la independència, dels fundadors de l’Estat hel·lènic. Avant i fora, que la causa és justa! Aquests estats que vos entrebanquen i vos amenacen, que bombardegen a les víctimes en lloc de castigar als botxins que les aturmenten, porten sobre llur consciència lo pes d’un vici d’origen; són presons de pobles: tenen cadascú a dins de casa la seva Creta,  que podria d’un moment a l’altre desvetllar-se i demanar-los-hi comptes de la seva llibertat calcigada. Si “Catalunya” tingués vot en lo concert dels pobles, ara més que mai se posaria de la vostra banda; que massa ha tingut de saber, per desgràcia nostra, lo que és una dominació estranya per a no avorrir-la sempre més i a tot arreu on sia, tant si ve de turcs com de cristians. Avui no pot fer altra cosa que enviar-vos, en la mateixa llengua de la Complanta en què un dia va plorar la caiguda del vostre imperi mitgeval, l’expressió de l’entusiasme amb què vos ha vist emprendre la deslliurança dels grec que encara viuen oprimits, i del desig amb què espera que el títol del “Rei dels Hel·lens”, fòrmula de la vostra autoritat soberana, sia, no una aspiracióm, com avui, sinó una realitat, i pugau atènyer lo compliment de vostres belles esperances regnant sobre tots los que parlau l’hermosa llengua hel·lènica.     mtudelapenya@gmail.com Fri, 15 Jan 2010 20:43:00 +0100 http://recordantkazanzakis.mtudela.cat/24925/ Aquest projecte va néixer el dia que vam presentar el número 50 de la revista Auriga, a la seu de Barcelona del Museu d’Arqueologia de Catalunya, i va sorgir de tres de les branques del saber que allí ens vam reunir: la filosofia, l’arqueologia i la filologia. Vam decidir tirar-lo endavant en Norbert Bilbeny, filòsof, en Pere Izquierdo, arqueòleg i jo mateixa, filòleg. Volem refer l’arbre genealògic clàssic que ens ha configurat, també, com a nació. I volem que sigui un projecte col.laboratiu, i per això, molts dels que llegiu ja heu estat convidats a participar-hi, redactant la semblança d’algun dels protagonistes d’aquesta nissaga. Si voleu participar, no dubteu en posar-vos en contacte amb algú de nosaltres tres. No puc deixar de mostrar un enorme orgull en sentir-me hereva d’aquesta nissaga i, alhora, de sentir una gran responsabilitat en la seva preservació i, evidentment, continuïtat. Mireu la llista dels que ens han precedit i segur que esteu d'acord en preservar la seva obra! http://www.youtube.com/watch?v=TYLuS4et6rA <object width="425" height="344"><param name="movie" value="http://www.youtube.com/v/TYLuS4et6rA&hl=es_ES&fs=1&"></param><param name="allowFullScreen" value="true"></param><param name="allowscriptaccess" value="always"></param><embed src="http://www.youtube.com/v/TYLuS4et6rA&hl=es_ES&fs=1&" type="application/x-shockwave-flash" allowscriptaccess="always" allowfullscreen="true" width="425" height="344"></embed></object>                     mtudelapenya@gmail.com Wed, 16 Dec 2009 22:27:00 +0100 http://recordantkazanzakis.mtudela.cat/24912/ "Car la guerra dels peloponesis i dels atenesos va arribar a ser, en efecte, la commoció més gran que van tenir els grecs" TUCÍDIDES, Història de la guerra del Peloponès. La història, a mi, m’ajuda a ubicar-me, a prendre distància dels esdeveniments que visc cada dia. Acabo d’entrar a l’hemeroteca del diari Avui del dia 13 de desembre de 2008. Ni una sola vegada surt en tot el diari la paraula “independència”. I fa un any hi havia moltes coses diferents: Reagrupament era un corrent intern d’un partit, ERC, i el Dr. Carretero preparava la seva candidatura a la presidència d’ERC; fa un any els Deumil.cat no existia; fa un any, ningú pensava que a Brusel.les aniríem deu mil; fa un any no s’havia presentat al Parlament de Catalunya la Iniciativa Legislativa Popular amb 50.000 signatures de catalans majors d’edats en la que se sol.licitava la convocatòria d’un referèndum en el qual es cridés a participar a tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya amb dret de sufragi actiu, per tal de sotmetre a la seva decisió la pregunta següent: ESTÀ VOSTÈ D’ACORD QUE CATALUNYA ESDEVINGUI UN ESTAT DE DRET, INDEPENDENT, DEMOCRÀTIC I SOCIAL, INTEGRAT EN LA UNIÓ EUROPEA?; fa un any, Arenys era el veí de Sinera; fa un any, l’imaginari col.lectiu del nostre poble no s’havia pensat  un referèndum convocat per la societat civil i fa un any  169.858 persones no havien pogut dipositar a una urna la papereta que deia “SÍ” a la pregunta “ESTÀ D’ACORD QUE LA NACIÓ CATALANA ESDEVINGUI UN ESTAT DE DRET, INDEPENDENT, DEMOCRÀTIC I SOCIAL, INTEGRAT EN LA UNIÓ EUROPEA?”; fa un any  els medis de comunicació internacionals no parlaven de Catalunya, i fa un any tots teníem només un any menys. Per a mi la pregunta és: quants d’aquest 169.858 catalans que ahir van votar “SÍ”, fa un any haguessin anat a participar al referèndum i haguessin votat “SÍ” i quants catalans l’any vinent direm “SÍ. VULL QUE CATALUNYA ESDEVINGUI UN ESTAT DE DRET, INDEPENDENT, DEMOCRÀTIC I SOCIAL, INTEGRAT EN LA UNIÓ EUROPEA. La resta, passarà de llarg en els llibres d’història. mtudelapenya@gmail.com Mon, 14 Dec 2009 22:43:00 +0100 http://recordantkazanzakis.mtudela.cat/24636/ Dissabte, 7: manifestació per la derogació del Tractat dels Pirineus a Perpinyà; diumenge, 8: silenci dels mitjans de comunicació; dimarts, 11: presentació a Brusel.les de I’M CATALAN, I LOVE FREEDOM; dijous, 12: aprovació de la LOFCA per part dels qui ens havien de dur a la independència i dels espanyols, i ... "Ara mateix” Ara mateix enfilo aquesta agulla amb el fil d'un propòsit que no dic i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s'ha complert, i els anys passen de pressa. De res a poc, i sempre amb vent de cara, quin llarg camí d'angoixa i de silencis. I som on som; més val saber-ho i dir-ho i assentar els peus en terra i proclamar-nos hereus d'un temps de dubtes i renúncies en què els sorolls ofeguen les paraules i amb molts miralls mig estrafem la vida. De res no ens val l'enyor o la complanta, ni el toc de displicent malenconia que ens posem per jersei o per corbata quan sortim al carrer. Tenim a penes el que tenim i prou: l'espai d'història concreta que ens pertoca, i un minúscul territori per viure-la. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible.                                       Miquel Martí i Pol mtudelapenya@gmail.com Sun, 15 Nov 2009 17:40:00 +0100 http://recordantkazanzakis.mtudela.cat/24551/ "Qui perd els orígens, perd la identitat".                                              Raimon   La tyche o atzar ha fet que aquest cap de setmana celebréssim a Figueres, en el marc de la Capital de la Cultura Catalana, el V Fòrum Auriga. Dissabte durant 11 hores estarem professionals del món antic parlant del nostre passat remot, al Castell de Sant Ferran, antic convent de Sant Roc. Al vespre, Raimon, l’historiador que va esdevenir la veu del poble, oferirà un recital, també a Figueres. I per la tarda, un munt de companys autènticament independentistes, es trobaran a la ciutat de Perpinyà, manifestant-se/-nos amb motiu del 350è aniversari del Tractat dels Pirineus, reclamant, incansablement, la unitat de la Nació Catalana. El meu cor serà a Perpinyà, però seré a Figueres. He de confessar, que en fixar la data del Fòrum d'enguany em vaig adonar perfectament que coincidia amb l’aniversari de l'amputació del meu País. A més, vam fixar-ho a Perpinyà, al jaciment arqueològic de Rúscino, origen del Rosselló. No hi havia, però, cap convocatòria, encara. I fins i tot, em va alegrar pensar que podíem trobar-nos catalans vinguts d'arreu dels PPCC per parlar de món antic justament aquest dia. Estic segura que d'aquí molts anys la historia de la nostra llibertat serà escrita amb rigor, i que mostrarà al món que és fruit del desig legítim d'un poble, que havent perdut totes les guerres, durant generacions ha seguit lluitant pacíficament perquè ens siguii reconeguda la dignitat institucional que ens pertoca. Rúscino, Perpinyà (Rosselló) mtudelapenya@gmail.com Thu, 05 Nov 2009 22:26:00 +0100 http://recordantkazanzakis.mtudela.cat/24418/ "Quan deies “jo” tot Grècia prenia consciència"                                                   Simposi. Nikos Kazantzakis. (1922) Avui, 25 d'octubre de 2009 ha fet cent anys de la troballa de l'estàtua grega més maca, valuosa, important, i ben conservada del Països Catalans: el Serapis, Asclepli o Esculapi d'Empúries. Per respecte a la bellesa que em fa sentir quan miro aquesta escultura, avui no protestaré pel poc, és a dir, nul ressòmedi àtic que ha tingut aquest centenari i de la oportunitat històrica que les institucions i els mitjans de comunicació han perdut per fer-nos sentir orgullosos del nostre passat i el nostre present. No, avui no protestaré. Totes les vegades que he tingut el plaer de posar-me davant l'escultura i contemplar-la, m'ha corprès. Però el dia que vaig tenir l'oportunitat de quedar-me sola davant d'ella en la magnífica exposició que es va fer a la seu de Barcelona del Museu Arqueològic de Catalunya amb motiu de la seva restauració, per una estona dins el temple de la divinitat vaig sentir la màgia de la bellesa no fugaç, sinó perenne que l'ésser humà, és capaç de generar. Un déu grec, una mà divina va acompanyar aquell escultor de tècnica antiga que va blasmar en un tros de marbre pentèlic l'esperit hel.lènic. I em vaig sentir l'esgarip de la meva historia en la meva pell. L'esgarip de la meva terra, el seu mar, els seus arbres, les seves guerres, les seves idees, els seus homes i els seus déus dins la meva ànima. I la serenor de la bellesa de la divinitat marmòria que m'incardinava dins la trajectòria de la civilització de la Humanitat. I aquesta divinitat va arribar després d'un llarg viatge al meu poble. Un poble que ha perdut totes les guerres però que segueix viu, aquí present, amb l'arc tens lluitant per la seva llibertat. Un poble que ha rebut directament dels antics el magnífic regal d'aquesta divinitat a la que avui,com a suplicant, prego: que els antics déus guardin el nostre poble!. mtudelapenya@gmail.com Sun, 25 Oct 2009 20:26:00 +0100 http://recordantkazanzakis.mtudela.cat/24312/ Maria Àngels Anglada (Vic, 1930 - Figueres, 1999) va escriure aquest poema titulat austerament "Elegia" en memòria del Molt Honorable Lluís Companys, President de la Generalitat de Catalunya. El va publicar per primera vegada al llibre "Díptic" l'any 1972. El comparteixo amb els blocaires, ara que s'acompliran 69 anys de l'assassinat del President a mans del darrer dictador espanyol, que, incomprensiblement, encara avui té un nodrit seguici d'admiradors. "Descalç damunt la terra que estimaves al mur tacat de morts no decidides per la filosa de les tes germanes. Ditre la llarga nit d'esvanits somnis eres un nom, eres una abatuda fidelitat. Amb el lli blanc de la llengua que estimen els meus llavis de carn i els teus de cendra ara et teixeixo aquest petit sudari i amb un bri d'esperança per entre els fils de l'amarga elegia la meva sang et diu: adéu germà" mtudelapenya@gmail.com Wed, 14 Oct 2009 23:42:00 +0100 http://recordantkazanzakis.mtudela.cat/24175/ "El llinatge dels homes no és altre que el de les fulles. Unes el vent les escampa per terra, i d'altres brotonen, quan és la primavera i el bosch germina, a la selva: així els llinatges del homes, l'un neix i l'altre s'acaba."             HOMER, Ilíada (VI, 145-ss). Sovint el discurs dels savis serveis, sobretot, per ordenar les idees. Aquestes paraules de Sampedro m'han agradat i per això les comparteixo, molt conscient que marxaré sense haver vist la fi del capitalisme. mtudelapenya@gmail.com Sat, 26 Sep 2009 20:04:00 +0100 http://recordantkazanzakis.mtudela.cat/24111/ V FÒRUM AURIGA. Diàleg sobre la tradició grecoromana a Catalunya Capital de la Cultura Catalana Figueres 2009 7 i 8 de novembre de 2009 Programa Dissabte, 7 de novembre de 2009: 9:00 Recepció dels participants. 9:30 h. Inauguració del V Fòrum Auriga. Homenatge Maria Àngels Anglada, a càrrec de Mariàngela Vilallonga de la càtedra Maria Angels Anglada (Universitat de Girona). 10:00 h. –Comunicacions (15’) 1. “Projecte Althiburos”, Joan Sanmartí (Universitat de Barcelona i Institut d’Estudis Catalans) 2. “Noves propostes de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica”. Isabel Rodà. ICAC. 3. DiDPATRI. Xavier Hernàndez i Joan Santacana (Universitat de Barcelona). 4. “La museïtzació de Baetulo”. Joan Mayné (Museu de Badalona) 5. “L'Alt Empordà a Fons” Ma. Teresa Genís (Consell Comarcal de l’Alt Empordà). Pausa café 6. “Els mapes de patrimoni cultural, una eina per conèixer l'arqueologia” , Teresa Reyes Bellmunt, (Diputació de Barcelona-OPC). 7. “Grup de recerca de mitografia”, Jordi Pàmias (Universitat Autònoma de Barcelona) 8. “Tradició clàssica al món islàmic”. José Martínez Gázquez. UAB 9. “El classisicisme i les fortaleses catalanes” Joan-Ramon Gonzàlez i Joan Manuel Alfaro IEI i Fundació Fortaleses Catalanes. 10. “Curs on line d’aprenentatge de grec”. Francesca Mestre (Universitat de Barcelona) 14:30. h. Dinar. 16 h. Taula rodona: “Aportacions del món antic als temps de crisi” Participants: 1. Norbert Bilbeny, catedràtic de filosofia de la UB. 2. Francesc Guardans. gerent de la Fundació Bernat Metge i membre del Consell de les Arts de Catalunya. 3. Enric Gonzalez i Milà, cap de l'Àrea de Planificació Turística de Catalunya. 4. Isabel Rodà de Llanza, directora de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica. Modera: Montserrat Tudela, directora de la revista Auriga. 18:00 h. Presentació i visita de l’Itinerari literari figuerenc Maria Àngels Anglada A càrrec de Francesca Romana Uccella (Càtedra Maria Angels Anglada) L’itinerari acabarà amb la visita a l’exposició “Maria Àngels Anglada, vida i obra” al Museu de l’Empordà. Diumenge, 8 de novembre: 9:30 h. Taula Rodona: “Ma. Àngels Anglada” 1. Enric Pujol, professor de la Universitat Autònoma de Bardelona 2. Francesc Foguet, biogràf de Ma. Àngels Anglada. 3. Anna Velaz, professora de la Universitat Oberta de Catalunya 4. Sílvia Caballeria, professora d’IES 5. Carles Miralles, catedràtic de la Universitat Oberta de Catalunya Modera: Mariàngela Vilallonga directora de la Càtedra Maria Angels Anglada 12:00 h. Visita a la ciutadella de Roses. A càrrec d’Anna Maria Puig Griessenberger Activitat reconeguda com a curs de Formació del Professorat de 15 h. pel Dept. D’Educació de la Generalitat de Catalunya Places limitades. Inscripcions a partir del 21 de setembre al web del Col.legi de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya: www.cdl.cat Podeu consultar els resums dels anteriors Fòrums Auriga al web de la revista: www.auriga.cat mtudelapenya@gmail.com Sat, 19 Sep 2009 16:07:00 +0100 http://recordantkazanzakis.mtudela.cat/24101/ La meva nació ha donat personatges tant brillants com Joan Fuster. mtudelapenya@gmail.com Thu, 17 Sep 2009 23:13:00 +0100 http://recordantkazanzakis.mtudela.cat/24084/ "Aplacaren el déu amb el cant al llarg del dia tot entonant esplèndids peans, els joves d'Acacia, celebrant el qui tira de lluny, que fruïa escoltant-los"                      Homer, Ilíada I, 472-474 En temps de pau, i en temps de combat, sempre ens quedarà la música ! L'any passat vaig, a Roma, conèixer el grup Synaulia. Avui l'he trobat al youbue. Mireu com es pot gaudir dels museus amb música. Aquesta és una actuació que van celebrar al Museu Nacional de l'Hermitage, a Sant Petesburg. mtudelapenya@gmail.com Wed, 16 Sep 2009 19:17:00 +0100 http://recordantkazanzakis.mtudela.cat/24075/ Gràcies Arenys de Munt ! Tot i que no vaig poder dipositar el meu vot, jo també vaig ser-hi ! mtudelapenya@gmail.com Tue, 15 Sep 2009 18:51:00 +0100 http://recordantkazanzakis.mtudela.cat/24042/ Al llarg de la Diada Nacional d'avui he tingut diverses sensacions que han ultrapassat els límits del desitg llibertat per la meva Nació. En sortir de casa i caminar per la capital del país, he constatat la davallada de senyeres i estelades als balcons. Al matí he assistit a una interessantíssima intervenció del Dr. Xavier Hernàndez, que amb "l'excusa" d'homenatjar al general Moragues, m'ha tornat a fer palès que la nostra historia encara està per escriure, sobretot, perquè som -encara ara al segle XXI- un país vençut. He escoltat , però, una brillant lliçó d'història sobre la Guerra de Successió. A continuació, he vist com la Fira d'Entitats del passeig Lluís Companys, tenia menys públic que d'altres anys. A migdia els mitjans de comunicació m'han fet sentir vergonya aliena per les picabaralles i actitud incomprensibles dels membres del Govern que em desgoverna: m'han semblat espantoses les declaracions del president de la Generalitat amb motiu de l'Onze de setembre "jo defenso Catalunya; Zapatero, Espanya"; m'ha semblat indigne la picabaralla de dos dels socis de govern; intolerable que al cartell de la Diada no sortís la senyera; incomprensible les declaracions del vicepresident a més de l'incomprensible i absolutament injustificable capítol d'Arenys . Tot mostra que aquest vaixell va a la deriva. I això és dur. I a la  tarda el meu fill gran, Pol -14 anys-, ha demanat d'anar pel seu compte a la manifestació convocada per les plataformes sobiranistes! És la primera vegada que ja no ve amb nosaltres a una manifestació! Uff quina sensació més estranya! Tanmateix... com que érem menys manifestants dels que jo sincerament esperava... doncs ens hem trobat dues vegades! I ja al vespre a casa he pogut tornar a constatar que la nostra televisió nacional ha abandonat ja definitivament la seva funció de mitjà de comunicació per esdevenir altaveu de l'aparell del govern. Hi ha coses que no canvien.   mtudelapenya@gmail.com Sat, 12 Sep 2009 01:35:00 +0100 http://recordantkazanzakis.mtudela.cat/24031/ “Tota la Gal·lia és ocupada pels romans... tota? No! Un llogaret del Nord habitat per gals indomables rebutja ferotgement una i altra vegada l’invasor”                              René GOSCINNY, Astèrix Aquest 11 de setembre no tenim conseller en Cap. No tenim justícia, tenim befa i mofa de l'equanimitat dels ciutadans davant la llei. No tnim llibertat d'expressió. Ara tota consulta ciutadana que no agradi als amos espanyols, haurà de passar pel jutjat. No tenim ni un misèrrim estatut d'autonomia, perquè un Tribunal Constitucional no té temps de mirar-s'ho. Ara tenim una situació de tensa espera per saber què decideixen els amos espanyols. Aquest 11 de setembre no tenim finançament que la llei ens atorgava. Ara tenim un parany amb el que enganyen els qui volen ser enganyats. No tenim tenim una televisió nacional que es pugui veure a tots els PPCC. Tenim paraules, promeses per qui vulgui creure's-ho. No tenim els museus nacionals resolts, ni tan sols traspassats ! No tenim llibres gratuïts pels nostres infants, ni els famosos papers de Salamanca, ni les "chapas" dels cotxes, ni ... Però el que sí tenim és un país cada dia més ple de logos dels ministeris del Reino de España -no us hi heu fixat?- que ens llencen les engrunes dels seus pressupostos. I tenim un munt de gent que ha abandonat el seu interès per la polis. Però tenim també, un munt de gent indomable, que entre tanta humiliació col.lectiva que estem reben la ciutadania indefensa, hem decidit rebutjar una i altra vegada l'invasor. No tenim, però, poció màgica. No tenim Estat. Encara. mtudelapenya@gmail.com Thu, 10 Sep 2009 21:31:00 +0100 http://recordantkazanzakis.mtudela.cat/23953/ Totes les ciències, totes les arts, tenen per finalitat un bé, i el primer dels bens ha de ser la fi suprema de la més alta de totes les ciències. I aquesta ciència és la política. El bé en política és la justícia.... Aristòtil, Política, III, 7, 1. Fa encara no tres mesos, el Parlament de Catalunya, amb la llei a la mà, va rebutjar una Iniciativa Legislativa Popular, que havíem sol.licitat més de deu mil persones. Simplement demanàvem la convocatòria d'un referèndum per decidir el futur del nostre poble. Perquè tots els afectats, poguéssim expressar lliurement la nostra voluntat. Allò que demanàvem, una consulta ciutadana, no era legal. Però ves per on, la mateixa legalitat, sí que permet un partit que ha practicat el feixisme, La Falange Española y de las JONS, que el seu ideari, que publica sense cap problema a internet, conté frases com “Nos oponemos a la idea constitucional de que en España hay “nacionalidades” históricas.” “Rechazamos el actual Estado de las Autonomías que, bajo el amparo de la actual constitución, sólo ha servido para crear 17 miniestados y con ello multiplicar el gasto burocrático y fomentar los sentimientos separatistas.” “Creemos que es necesario sindicalizar la economía nacional, pero no sobre la base del actual sindicalismo de clase, sino a través de un sindicalismo unitario y vertical.” “Renegamos del modelo capitalista de U.E., por lo que queremos renegociar nuestro papel en la misma o, de no aceptarse nuestro modelo alternativo para España, salir de ella.” I aquesta legalitat, també autoritza activitats d'aquest partit, que potser no és tan rèmora del passat com alguns pensem. Jo no sé si veuré mai l'Estat Català. Però si els antics déus em concedeixen aquest honor, estic segura que el meu Estat tindrà una legislació coherent i, per tant, justa. Jo pensava anar a Arenys de Munt el dia 13 de setembre, a passejar amb la família, per sentir-me partícip d'una passa més de la nostra història. Per això vaig anar a Brusel.les el 7 de març, i a la porta del Parlament de Catalunya el dia quan es va dipositar al registre la sol.licitud d'ILP. Però no sé si aniré a Arenys. El feixistes, emparats per la llei, aquell dia podran manifestar-se com els doni la gana per aquell poble, massa petit per acollir tanta hostilitat, o dit més clarament, guerra. Però si fa 20 anys, ens haguessin dit que la història ens duria per aquests viaranys absurds, obsolets, injustificables, segurament molts no ens ho hauríem cregut. mtudelapenya@gmail.com Wed, 02 Sep 2009 21:00:00 +0100 http://recordantkazanzakis.mtudela.cat/23847/ No s'entenia la cançó de la nit, de tan clares com eren les paraules. «T'avens a vendre per engrunes d'or l'antic solar on has bastit la casa. Als fills imposes, car els vols senyors, guisofis agres d'una llengua estranya. Arran sempre de terra, el teu musell s'afina barrigant entre deixalles. L'amo t'encerta cada dia el llom, en fer-ne dòcil blanc d'escopinades. Grunys de plaer i ben humil t'ajups sota el fuet i les burles més grasses.» Salvador Espriu, Llibre de Sinera XVIII (1963)   Sinera, com tothom sap, és Arenys de Mar. Però vull dedicar aquest poema al conseller Saura, que ha permès una manifestació feixista a Arenys de Munt el mateix dia que se celebra, per primera vegada en la història recent de Catalunya una Consulta per la independència de Catalunya del 13 de setembre. I aquests versos són per l'Ajuntament de Premià de Dalt  i per a tots els ciutadans que han promogut la Consulta per la Independència de Catalunya, en agraïment, jo que no podré participar-hi, perquè estic empadronada a una altra ciutat:   En la llei i en el pacte que sempre guardaràs, en la duresa del diàleg amb els qui et són iguals, edifica el lent temple del teu treball, alça la nova casa en el solar que designes amb el nom de Llibertat. Salvador Espriu, La pell de brau, XLVII. (1958) mtudelapenya@gmail.com Wed, 19 Aug 2009 23:32:00 +0100 http://recordantkazanzakis.mtudela.cat/23549/ Glòria de Salamina vermella en el mar a l’aurora!                                        Adormits en el vent de Queronea, xiprers! Esplendor per als ulls o malencònica estampa,    crit d’arribada o foc sota la cendra d’un nom, llocs! la meva presència amb cor violent us completa,    mots! la meva veu assedegada us fa plens. Si en el meu cos carnal solament un triomf inefable    va poder-me engendrar contra la nit i el no-res (entre els braços del pare, oh mare en la llum i en la Gràcia,    pura presa en el pur començament dels meus anys!) no calia victòria amb humiliació de reialmes    ni importava un ponent buit de la fuga i la sang, perquè fos deixada en el solc incansable dels segles    la furiosa llavor per al meu ésser civil. El que fou necessari i bastava, és que uns homes sentissin     com no hi ha fast més dolç que ésse’ i gustar-se un mateix; simplement, subtilment, sabessin com no hi ha inútil    cap esperit, si creix lliure en la seva virtut; que per podè’ esdevení’ el que volien llurs déus, en la forma    viva del que eren ja des de l’arrel de llurs morts, consentissin a fer-se, ells diversos! iguals en les armes,     persuadits per la llei, ells que es dictaven les lleis, i a la força més forta que estreny o que inunda, oposessin    la raó que es coneix i l’escomesa viril. Homes que vau mesurar i acomplir accions més que humanes    per merèixer l’orgull d’ésse’ i de dir-vos humans, jo em reconec entre els fills de les vostres sembres il·lustres:    sé que no fórem fets per a un destí bestial. La llibertat conquerida en l’apassionada recerca    del que és ver i el que és just, i amb sobrepreu de dolor, ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva    per al llinatge tot dels qui la volen guanyar; i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta     per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix. Sí, però l’esperança meravellosa traspassa,    crida, més real que la tenebra o l’estel —ossos decebuts i l’heroica pira en el vespre    desesperat— per a molts sembla d’antuvi una fe; sols que té menys espera i arrenca de tots els exilis    cap al seu crit, i els batuts van retrobant-se soldats.                                                     Carles Riba, Elegies de Bierville (IX), 1941.   Demà, 12 de juliol de 2009, s’acompleixen 50 anys de la mort de Carles Riba.   Si em fos possible, li faria una estàtua de marbre sagrat i la posaria al bell mig de la plaça, per apropar la seva herència al nostre present, tan tèrbol.    Com a ofrena als déus en acció de gràcies per haver donat a la meva Nació aquesta irrepetible figura reprodueixo sobre blanc en aquest bloc un dels seus poemes.    I  resto, silent, davant la seva obra, perdurable.   mtudelapenya@gmail.com Sat, 11 Jul 2009 10:44:00 +0100