6.12.2010 - DE L'OCTUBRE DE 2009 AL NOVEMBRE DE 2010

Els que hem cregut i treballat per restituir la dignitat sobirana del nostre poble hem perdut les eleccions. El poble no ens ha volgut o no ens ha conegut. I a Catalunya dignitat sobirana vol dir independència, regeneració democràtica i treball. I no en tinc cap dubte.

A falta del recompte de vots de l’exterior, només 40.000 persones, diumenge 28 de novembre de 2010, van votar a favor de la dignitat sobirana. Això és així i aquest és l’escenari en el qual haurem de seguir treballant per assolir-la algun dia. Ara ja sabem on som.

Primer de tot agraeixo en primera persona a tots els que ens han fet confiança dipositant-nos el vot a les urnes.

La mateixa nit del 28 de novembre, aquell dia que els catalans vam renunciar a ser lliures, vaig recordar la història de Reagrupament. I vaig llegir la meva llibreta de camp, on sempre vaig prenent apunts, perquè a mi, la història m’agrada tant, que fins i tot necessito dur-la a sobre físicament. Si més no, la que jo visc.

I vaig recuperar les paraules que Salvador Cardús va pronunciar a l’assemblea constituent de Reagrupament aquell no tant llunyà 3 d’octubre de 2009. Va parlar en nom dels convidats que no eren reagrupats i que, o bé eren a la sala, o bé ens havien expressat el seu suport: Jaume Sobrequés, Isabel Clara Simó, Toni Strubell, Patrícia Gabancho, Jordi Cabré, Vicent Partal, Assumpció Cantalozella, Joan B.Culla, Carles Boix, Víctor Alexandre, Pep Riera, Enric Canela, Heribert Barrera, Cercle Català de Negocis, Col.lectiu Emma, Sobirania i Justícia, (no en tinc més d'anotats), i ens va adreçar unes paraules com a “padrí de bateig”, no fos cas que Reagrupament deixés de tenir seny i tingués “temptacions del maligne” (Cardús dixit).

Com a padrí, va expressar tres desitjos:

En primer lloc va esmentar el principal desafiament de Reagrupament no era convèncer als catalans que la solució del nostre país és la independència “això ho sap tothom”, va dir. El primer desafiament que té Reagrupament és vèncer la desconfiança d’un país desconfiat”.

És evident, que en això no hem tingut èxit. De moment.

En segon lloc va parlar de l’opció de la radicalitat democràtica que sempre hem posat en el mateix nivell que la independència. “La democràcia exigeix elegància, integritat, joc net, educació”.

Crec, sincerament, que en això, ningú no ens pot fer cap retret.

I el tercer desig del Dr. Cardús va ser que Reagrupament cohesionés tot l”Independentisme tranquil”, un independentisme generós, sense retrets, que reconegui que el camí que han fet els altres per arribar a ser on som.

I en això, els que hem arribat al mes de novembre de 2010 com a membres de Reagrupament crec que també hem estat a l’alçada.

Les coses, diumenge passat, van anar com van anar. Ha passat un any i tres mesos d’aquest bateig nostre. I pel camí, alguns han decidit emprendre la seva acció política per altres viaranys. La majoria, però, hem seguit. Crec que en Joan Carretero és un polític intel.ligent, íntegre i honest. El mateix penso de la Rut Carandell. És evident, que al seu voltant, els reagrupats hem creat un equip humà amb aquestes sinergies.

I a pesar de la derrota electoral del dia 28 de novembre, això segueix essent així. És possible que amb aquestes qualitats no hi hagi massa espai polític per aquest grup de persones que seguim volent veure el nostre país lliure i que posi l’ésser humà en el centre.

I tanmateix, diumenge, vam rebre una bona clatellada: els catalans, o bé no ens volen com som, o bé no ens han conegut.

I jo que vaig ser candidata el primer que em vaig fer va ser autocrítica. En els 19 actes que vaig fer exclusivament els dies de campanya hauria hagut d’aconseguir un mínim de 1000 vots per acte. Anant de número 3 per Barcelona, la circumscripció més gran, hauria d’haver arribat a convèncer mil persones cada vegada que vaig parlar en públic aquells 15 dies de campanya. No ha estat així i ho sento molt més del que us podeu imaginar. No em serveix de res pensar que em “disputava” el tercer escó de Barcelona amb Celestino Corbacho, Felip Puig, Anna Simó, Uriel Bertran, Jordi Miralles, M. Llanos de Luna Tobarra (PP), i Jordi Cañas (C’s), perquè ells sí que han arribat a mil persones i seran al Parlament. I no puc deixar de demanar disculpes, als reagrupats, i al país. Hauria estat el meu gra de sorra per restituir la nostra dignitat sobirana.

I tanmateix, jo no renuncio a l’objectiu. Com, entenc, 40.000 persones més tampoc no hi renuncien. El dia 3 d’octubre de 2009 2.237 persones crèiem en Reagrupament. Per tant, em sento, encara amb més força per seguir treballant. Sobretot perquè és evident que molta gent no ha votat dempeus, sinó agenollada. No hem sabut vèncer la desconfiança d’un país desconfiat, com ens va demanar el Dr. Cardús el dia del nostre bateig públic. Les xifres ho diuen clar: 500.000 persones van participar a les consultes per l’autodeterminació i van votar que sí la volien. El 10 de juliol passat el poble va respondre a la sentència del Tribunal Constitucional de España amb un clam “Independència”. I els vots dels partits que teníem la independència en el nostre full de ruta, només sumem 360 mil vots dels més de 5 milions que es podien emetre, la qual cosa és un 7,2%. Com es poden quadrar les xifres? Per la desconfiança? Per la por? Per la ventada d’alguna proposta independentista? Pel silenci mediàtic que hem patit aquells que havíem de portar esperança d’una nova manera de fer política? Per la crisi? Perquè ja no ens cal la independència? Perquè no hem sabut arribar als catalans? Perquè la radicalitat democràtica forma part solament de l’imaginari d’uns pocs?

Jo, ara mateix, estic encara pensant la resposta.

I tinc clar que vull ser lliure i restituir la dignitat sobirana del meu poble.

(Continuarà/é...)

7.12.2010 - No es podia esperar més

8.12.2010 - Crític

30.12.2010 - silenci