Hi ha una frase famosa que diu que els pobles feliços no tenen història. Potser per això el meu poble en té tanta. Un poble que té el seu primer moment decisiu en la nostra incorporació al món llatí. Després en vindran d’altres: la cristianització, el domini carolingi, el primer parlament del món, el 1283, la unió amb Aragó i l’expansió per la Mediterrània, les guerres dels Segadors, la de Successió, i els dos darrers segles, que ens han trasmés directament la vitalitat històrica que en aquests moments estem vivint: la Renaixença, el Modernisme, el Noucentisme.

La meva nació tot i no tenir, per naturalesa, grans elements per a lluitar, acostuma a superar les profundes crisis. Hem perdut totes les guerres importants, però amb l’obstinació per la supervivència com a poble hem aconseguit tenir la nostra identitat en l’era de la globalització. Ens cal, però, un darrer esforç col.lectiu per a superar la darrera gran crisi: la llarga dictadura feixista del segle XX que ho va trencar tot i que encara ens determina per presentar-nos al món del segle XXI com el que som: una Nació.

I jo des de fa un temps he acampat en la lluita per assolir la plenitud nacional del meu poble, acompanyada de vius i de les generacions d’avantpassats que m’han precedit en la lluita per la llibertat i que han afaiçonat la meva voluntat i la meva acció.

Deia Nikos Kazantzakis, que "l’acció és la porta més ampla de l’alliberament".

Vaig llegir-li aquestes paraules quan era estudiant de filologia grega a la Universitat de Barcelona, ja fa més de vint anys. Vaig triar l’estudi dels clàssics, perquè necessitava entendre on va començar la meva història.

I jo sempre he estat una dona d’acció, els que em conèixen, ho saben. Durant més de deu anys vaig ser membre actiu d’Amnesty International, fent centenars de conferències en contra la pena de mort. La darrera, va ser la nit abans de nèixer feliçment el meu fill gran i pocs mesos abans que la pena de mort s’abolís definitivament en el Reino de España, l’any 1995.

L’any 1991 vaig fundar la revista Auriga juntament amb els meus germans i la meva millor amiga de filologia clàssica. Auriga, especialitzada en la divulgació del món clàssic, publicada íntegrament en català. La divulgació del coneixement sempre ha estat una prioritat per a mi, fins i tot en els temps que "divulgar" no era cap mèrit, sinó més aviat un demèrit.

A l’Auriga m’he dedicat professionalment amb cos i ànima durant els darrers anys, i amb l’Auriga vaig posicionar-me políticament en contra el II Tripartit per un seu megaprojecte faraònic i desfasat en els temps: la creació del Museu de Societat. Projecte, al que es va oposar la pràctica totalitat dels professionals del món antic (arqueòlegs, catedràtics i professors d’universitat i de secundària, museòlegs, etc). Els professionals que no ostentaven càrrec de confiança a les administracions, és clar. Megaprojecte faraònic, que ha consumit milers i milers de fons públics i que ni tan sols apareix en el balaç de govern del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació presentat fa pocs dies. Personalment, va ser una lluita dura, sobretot per la meva posició de "societat civil". I tanmateix, la tornaria a repetir.

Hi ha una data, però, que va marcar la meva participació activa a la vida política d’aquest país: la nit del diumenge 5 de novembre de 2006. Tornava d’Amposta després d’haver acabat el II Fòrum Auriga, la trobada anual de tots els professionals del món clàssic que em vaig inventar, i, per la ràdio vaig escoltar en l’anunci de la formació del II Tripartit. No m’ho podia creure. Per uns instants no vaig entendre res. En aquell moment vaig decidir que mai més seria víctima d’una traició part dels dirigents polítics als que jo mateixa havia votat. Allí, asseguda al cotxe vaig sentir que la meva acció havia d’enmarcar-se en el camí per assolir la plenitud nacional, no a qualsevol preu, sinó de forma pacífica –de la mateixa manera que treballava per Amnesty International-, amb honestedat i coherència ideològica i personal.

Els dies i mesos successius van ser per a mí, durs ideològicament: el partit que jo havia votat, ERC, va fer President de la Generalitat una persona d’un partit genuïnament espanyol; el mateix partit va abolir la Conselleria en Cap; després es va aprovar, també amb el suport d’ERC, el pitjor finançament possible en la nostra condició de súbdits del Reino de España pels propers anys; també el mateix partit independentista que jo havia votat , sense cap necessitat van fer entrar el Ministerio de Cultura de Espanya en els òrgans de govern d’institucions catalanes creades al marge de l’Estat espanyol, com el Teatre Nacional o el Liceu, pel sol fet que el Ministerio contribuís econòmicament en aquestes institucions culturals amb uns diners que provenen en bona part dels impostos pagats pels catalans. I per si tot això no fos prou, el nostre país s’ha anat omplint de rètols espanyols del famós "Plan Zapatero", com feien els emperadors romans amb els mil.liaris, com si ho pagués ell de la seva butxaca. I tot això, passava mentre inicialment només hi havia veus crítiques que individualment si oposaven.

Per sort aviat vaig trobar un bri d’esperança. Joan Carretero i Rut Carandell creaven una corrent d’opinió dins del partit que jo havia votat i m’havia traït. Intentaven capgirar la situació des de dins. Feia anys que militaven i fins i tot havien format part del primer Tripartit, govern que va ser històric. Paral.lelament, eren dies que vaig demanar ajut a Rut Carandell per desfer el megaprojecte del Museu de Societat que l’encara seu partit promovia des de la conselleria de Cultura, i que ara no apareix en el balanç de govern. Les seves gestions, intenses, tampoc van aturar el projecte. Això em va brindar l’oportunitat de seguir de prop tot el procés que els va dur a la creació de l’Associació Reagrupament Independentista, ja al marge d’ERC. No vaig dubtar en associar-me ben aviat per dos motius: els seus objectius, assolir la independència al Parlament de Catalunya i regeneració democràtica en les institucions que tot ho governen.

En una situació políticament insòlita, el meu país començava a reaccionar. Vaig entrar en contacte amb la iniciativa dels 10mil.cat, que organitzava, també des de la societat civil, una manifestació a Brusel.les el dia 5 de març de 2009, que acompanyava una carta adreçada al Parlament Europeu i que van acceptar de rebre diversos diputats, cap dels quals catalans.

Eren temps que les contradiccions d’ERC que jo havia votat i ara governava a l’ombra del President espanyol de la Generalitat de Catalunya seguien a bon ritme: el Parlament de Catalunya vetava la Iniciativa Legislativa Popular que demanava un referèndum d’Autodeterminació era tombada amb els vots, també, dels diputats d’ERC, que va promoure, entre d’altres, Enric Canela dels 10mil.cat i els companys de Reagrupament Roger Granados, David Vinyals, Marc Viñolas. Jo mateixa vaig ser davant el Parlament la tarda del 6 de maig de 2009 quan es va entrar al registre la ILP amb més de 12.000 signatures individuals.

De mentre, Reagrupament anava creixent en nombre d’associats arreu del territori. El creixement anava ben acompanyat de crítiques que ja anàvem col·leccionant en el marc del silenci mediàtic al que estàvem sotmesos, essent el col.lectiu que presentava l’única proposta de futur de plenitud nacional pel nostre país. Sempre recordaré l’assemblea del 3 d'octubre de 2009, en la que el Dr. Salvador Cardús, com a portaveu dels convidats a l’assemblea, es va erigir "padrí" de Reagrupament i va expressar tres esperances en la nostra associació: en primer lloc, havíem de vèncer la desconfiança d’un país desconfiat; en segon lloc la radicalitat democràtica, la qual exigeix elegància, integritat i joc net, i, finalment, l’independentisme tranquil, generós, cívic.

Després que fracasés la proposta d’ILP per l’autodeterminació, va venir l’històric dia 13 de setembre de 2009 d’Arenys de Munt. Allí vaig parlar per primera vegada amb en Carles Móra, que duu a la pell la força de la riera que tot ho arrossega.  A continuació van venir les altres "onades" de consultes. Vaig ser al Papiol el dia 13 de desembre.

Pocs dies abans havia rebut l’encàrrec de la Junta de Reagrupament de coordinar el grup de treball que havia de redactar l’apartat de cultura del noste programa "Organitzat el nostre futur lliure". No puc estar de reconèixer que va ser una feina apassionant i que vaig disfrutar de valent. Un munt de reagrupats escampats arreu del territori, professionals de diferents aspectes de la cultura, que - gràcies a les noves tecnologies- vam iniciar llarguíssimes converses, mails, xats, i alguna reunió presencial, debaten amb solidesa sobre cultura. I el resultat va ser que la II Assemblea de Reagrupament, el dia 21 de març d’enguany va votar i aprovar per pràctica unanimitat aquest programa. Però aquell dia, a mi, el que em va emocionar realment, va ser poder votar "La Constitució de Catalunya", que havien redactat un grup de vuit juristes reagrupats. Estic segura que un dia molt proper, la tornaré a votar, aquesta vegada, però, no en una assemblea de Reagrupament, sinó en referèndum organitzat pel meu Estat.

Després d’aquell dia, Reagrupament ha seguit creixent, i consolidant-se arreu del territori, paral·lelament al declivi institucional que ha assolit el seu punt més terrible amb la històrica sentència del Tribunal Constitucional de España sobre l’estatut d’autonomia de Catalunya i l’entestament dels partits que volen seguir lligats al Reino de España amb aquestes condicions.

I quan fa un parell de mesos una companya de Reagrupament em va preguntar si em presentaria per anar a la llista electoral per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, amb l’objectiu de fer la Declaració Unilateral de la Independència de Catalunya i treballar per la regeneració democràtica de la meva nació, no vaig tenir cap dubte, si l’assemblea de Reagrupament ho votava democràticament, com així va ser.

Em comprometo a donar el millor de mi mateixa per assolir la "Independència i regeneració democràtica", els objectius de Reagrupament, treballant colze a colze amb totes les persones que creguin que això val la pena.

Si ho aconseguim, Catalunya, una vegada més en la història, serà la primera Nació de la Unió Europea, que haurà assolit la llibertat per la via de la pau, de la mateixa manera que hem aconseguit mantenir la nostra identitat.

Si ho aconseguim, Catalunya, una vegada més, serà un referent en la història de la humanitat.