24.04.2010 - EN JOAN

"Perdent es guanya"

                        JT

En Joan va nèixer durant la dictadura de Primo de Rivera, al Poble Nou, un barri menestral de la Barcelona industrial. En concret, havia nascut a la zona anomenada el “Barri de la Plata”, la qual cosa, va ser una premonició pel seu destí.

De la proclamació de la República, en tenia un vague record. En canvi, moltes vegades havia explicat amb tot de detall l’enterrament del President Francesc Macià, al que va assistir de la mà del seu germà, molt més gran que ell. Aquell dia, i durant un temps, va dur el braçalet negre de dol per l’avi Macià.

 De la guerra preferia no parlar-ne. No li calia. La duia marcada al rostre. Un accident li va fer perdre per sempre més la visió de l’ull dret, i part de l’audició esquerra. Mai el vaig sentir queixar-se. Potser la seva dita preferida “perdent es guanya”, venia d’aquí.

Però del que sempre li agradava parlar era del temps breu que va passar a l’escola amb el seu admirat senyor Labart. Eren temps que la Generalitat republicana va decidir que els seus ciutadans serien persones cultes i amb criteri. I amb en Joan, ho va aconseguir. Era un home culte. “La meva universitat han estat els llibres i el cinema”, repetia abans de dir “perdent es guanya”. Va ser lector incansable i un cinèfil de memòria prodigiosa.

Però la tragèdia històrica el va arrencar molt jove de les aules. Acabada la guerra civil el seu talent innat pel dibuix i la representació del volum el va dur a esdevenir orfebre del metall.

Tot i la seva visió parcial, va haver d’anar a fer de soldat a l’exèrcit franquista durant sis mesos, en concret, al Castell de Figueres. "Vaig fer bons amics, i vaig conèixer bé l’Empordà”.

En Joan, era, fonamentalment, un home positiu. Sempre, en totes les situacions hi sabia trobar una part bona. I realment, va fer molts amics arreu on va ser present, sobretot, perquè era difícil no ser amic seu: afable de tracte, generós, sabia escoltar a l’altre, era grat tractar-lo. El recordo a l’hospital els darrers mesos de la seva llarga vida primer a la cadira, després definitivament allitat i entortolligat als cables que li permetien l’agonia, tan bon punt arribava algú, en Joan preguntava “I tu, com estàs?”. No es va queixar mai. Només sabies el seu estat d’ànim per la força amb la que t’agafava la mà.

Fill del Poble Nou, un barri menestral, aviat va tenir taller propi, “vam passar molta gana al principi, però van ser uns anys feliços”.

De fet, en Joan sabia ser feliç i fer feliços als altres. En aquella època i país gris que li va tocar de viure, ell va ser feliç. Era un home fort, tenia esperança en les persones, creatiu i estimava la vida per damunt de tot. Una sola vegada l’he vist ensorrat: quan va morir, inesperadament, la seva filla petita.

I fins i tot, després d’aquest tràngol, el pitjor de llarg de tots el que va passar en la seva vida estrellada, el va saber integrar en la seva existència i va seguir tenint un somriure pels qui l’envoltaven.

Els seus néts, que va estimar amb una tendresa excepcional fins al darrer alè, sempre el recorden amb un somriure al rostre. A l’hospital, la seva darrera llar, els feia jugar amb la cadira de rodes, o amb els comandaments estranys que converteixen un llit amb una muntanya russa. “Ho faig per distreure’ls, si no, això és molt avorrit”, deia.

Al llarg de la seva vida va convertir els metalls en milers d’objectes bells. Primer imaginava la peça, després la dibuixava, i finalment, li donava forma. I després, l’explicava i preguntava si t’agradava. Era creatiu i treballava amb amor, i aquesta manera de fer, la va gravar també als seus fills.

Una de les coses que li agradava explicar als seus néts estimadíssims era els temps que va ser cap de l’agrupament escolta Mossèn Pere Ginebra. Els caps, joves, se l’estimaven. Aquells també van ser temps feliços per en Joan. La nissaga d’escoltes va seguir amb els seus fills i, també, amb els seus néts.

També li agradava parlar del seu país, que també estimava. El dia que va fer 50 anys ho va celebrar fent d’interventor en les primeres eleccions democràtiques en les que ell va poder votar. Era el dia 15 de juny de 1977.

I és que en Joan era un home d’esquerres, educat –i que va educar- en llibertat.

Les cendres de’n, Joan, reposen a la muntanya de Montserrat. Era montserratí. Tenia claríssim que el cel l'habitava la seva filleta, Joan XXIII, els seus pares, i possiblement algú altre que també treballava amb amor.

Avui, diada de Sant Jordi, fa un mes que el meu pare, Joan Tudela i Pastor, és mort.

Perdent es guanya.I els qui estimat el meu pare, hem guanyat la dolça i tendra petjada inesborrable de la seva vida.

11.02.2011 - francisco de SOPORTUJAR