I us explicaré una anècdota d’aquest text: l'any passat vaig participar molt activament en la defensa de la integritat del Museu d’Arqueologia de Catalunya davant la proposta folla del govern del meu país. Però no vull parlar d’això avui. Enmig d’aquells dies intensos, va coincidir que vaig haver d’anar a la fantàstica biblioteca de la seu de Barcelona del Museu d’Arqueologia de Catalunya, la més important quant a arqueologia que tenim al país.

Vaig fer la consulta bibliogràfica que em va dur allí, i aleshores, com una una ofrena a un temple, vaig deixar aquest text següent, escrit en un paperet petitó, dins un llibre de la biblioteca que semblava poc consultat.

Si algun dia aneu a la biblioteca del MAC, i el trobeu, si us plau, no llenceu la meva ofrena, que és un homenatge humil a les generacions brillants que ens han precedit.

"Apol·lo

És el brillant, el lluminós, el conductor i el navegant que protegeix la fundació de colònies, el qui sap guarir i també matar, amb una mort ràpida, clement. El qui presideix secrets de la màntica i les arts de la poesia i de la música. Reneix sense parar, caça, guerreja. La seva radiant cabellera no ha estat mai tallada. És el gloriós i l'hiperbori, el qui se'n va a les misterioses terres del nord i retorna d'allí als seus santuaris de l'illa i la muntanya. El veiem amb la clàmide i l'afiblall, amb el ceptre -potser en realitat el que resta de l'empunyadura de l'escut- amb l'arc, el buirac, la cítara, un cervatell, una cabrella o un petit de daina. Li agrada el corb, ocell profètic. El jacint és la seva flor, el llorer el seu arbre, i tots dos es relacionen amb alguns dels seus amors. Tot just caminava i ja va destruir un terrible serpent o un drac monstruós. Es va purificar dels sollaments d'aquella lluita, va servir durant nou anys de pastor -hi ha qui malicia alguna cosa més- prop d'un rei. Tal vegada algun altre: en certes feines, no filava gaire prim. Emparava els criminals que s'acollien a la seva benevolència. Ens cansarem més a seguir-lo? En anar envellint, el tenim, malcontents, cada cop en menys estima. No deixarem de consignar, però, que a Lavínia hi va haver, temps enrere, una memorable disputa sobre la correcta accentuació del seu nom, en rosalbacavà. Érem aleshores joves i ens hi vàrem, innocents i inexperts, divertir una mica".