29.01.2010 - AURIGA

“Les paraules tenen ànima”

Diuen els poetes que les paraules tenen ànima. Jo no sóc poeta, però fa dies que hi penso. A les paraules, a  més d’ànima, sempre els hi he trobat color.

Per a  mi, “l’ànima” de la paraula “auriga” és una ànima forta, dreta, sencera, d’aquelles que no es desfan per les boires.

Un auriga en els temps antics de la nostra civilització, era el cotxer que conduïa el carro de cavalls. Sense cavalls, sense carro, sense trajecte, no hi ha auriga.

Un “auriga” fa un trajecte, que vol dir que parteix d’un lloc i va fent un camí. Guia un carro, més o menys agosarat, però carro en definitiva.

Un “auriga” no existeix sense cavalls. Els cavalls poden ser més o menys, però són imprescindibles. Poden ser més joves o més vells; amb més força o amb menys força; més espavilats o menys, però sense ells no hi ha auriga. Els cavalls són, en realitat el motor de l’ànima de la paraula “auriga”.

I la força de l’ànima de la paraula “auriga” potser li trobo per la força que l’auriga té als braços per conduir els cavalls i el carro.  Uns braços molsuts i suats per l’esforç. Perquè un auriga és un ésser humà.

Tot i que els aurigues en els temps antics participaven en les curses, curiosament mai tinc la imatge de l’auriga en competició. Sí en canvi, corrent en la cursa, essent protagonista d’una escena que contempla un públic nombrós, i que escolta el so de les rodes que freguen el terra.

Plutarc en algun text diu que el so és l’aire colpejat perceptible a l’oïda i també diu que la gramàtica és una tècnica que ens permet reproduir sons i conservar-los perquè no s’oblidin. Em sembla que ho diu en el “Sobre la música”.

Doncs sí, també escolto el so de l’auriga agafant les regnes de la gramàtica perquè el públic no oblidi la cursa.

El color que sempre he trobat a la paraula “auriga” és el color de la terra. L’epítet que se li atorgo a aquest mot és  “auriga, d’aire terrós”.

I és curiós que sempre li vegi el color terrós, perquè  un auriga no toca de peus a terra. Sempre d’empeus, però sense tocar a terra. Potser “auriga” és un mot “d’aire terrós” perquè ha de mirar, necessàriament la terra amb les mans lligades a les regnes per guiar els cavalls pel recte camí. Ha de saber esquivar els rocs, els entrebancs, les trampes. Ha de conèixer la terra, a la que està lligada.

I perquè “d’aire”? Perquè no toca de peus a terra, perquè s’enfronta a l’aire, que unes vegades l’empeny, unes vegades l’acaricia suaument, unes vegades se li revolta i d’altres li eixuga la suor. L’aire, bufant, colpint, xocant o acaronant, sempre acompanya l’auriga.

Tot això no ho pensava quan, jove, em vaig inventar el nom de la revista que vaig fundar amb els també joves Xavier i Maria Jesús, i el carro de la qual, amb els anys, he compartit amb gent meravellosa, i amb qui espero que durant molt de temps seguim fent camí d’empeus en el carro.

30.01.2010 - Untitled Comment

1.02.2010 - Untitled Comment

1.02.2010 - Untitled Comment

2.02.2010 - Un honor

22.02.2010 - Untitled Comment