Glòria de Salamina vermella en el mar a l’aurora!                                    
   Adormits en el vent de Queronea, xiprers!
Esplendor per als ulls o malencònica estampa,
   crit d’arribada o foc sota la cendra d’un nom,
llocs! la meva presència amb cor violent us completa,
   mots! la meva veu assedegada us fa plens.
Si en el meu cos carnal solament un triomf inefable
   va poder-me engendrar contra la nit i el no-res
(entre els braços del pare, oh mare en la llum i en la Gràcia,
   pura presa en el pur començament dels meus anys!)
no calia victòria amb humiliació de reialmes
   ni importava un ponent buit de la fuga i la sang,
perquè fos deixada en el solc incansable dels segles
   la furiosa llavor per al meu ésser civil.
El que fou necessari i bastava, és que uns homes sentissin
    com no hi ha fast més dolç que ésse’ i gustar-se un mateix;
simplement, subtilment, sabessin com no hi ha inútil
   cap esperit, si creix lliure en la seva virtut;
que per podè’ esdevení’ el que volien llurs déus, en la forma
   viva del que eren ja des de l’arrel de llurs morts,
consentissin a fer-se, ells diversos! iguals en les armes,
    persuadits per la llei, ells que es dictaven les lleis,
i a la força més forta que estreny o que inunda, oposessin
   la raó que es coneix i l’escomesa viril.
Homes que vau mesurar i acomplir accions més que humanes
   per merèixer l’orgull d’ésse’ i de dir-vos humans,
jo em reconec entre els fills de les vostres sembres il·lustres:
   sé que no fórem fets per a un destí bestial.
La llibertat conquerida en l’apassionada recerca
   del que és ver i el que és just, i amb sobrepreu de dolor,
ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva
   per al llinatge tot dels qui la volen guanyar;
i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta
    per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix.
Sí, però l’esperança meravellosa traspassa,
   crida, més real que la tenebra o l’estel
—ossos decebuts i l’heroica pira en el vespre
   desesperat— per a molts sembla d’antuvi una fe;
sols que té menys espera i arrenca de tots els exilis
   cap al seu crit, i els batuts van retrobant-se soldats.

                                                  Carles Riba, Elegies de Bierville (IX), 1941.

Demà, 12 de juliol de 2009, s’acompleixen 50 anys de la mort de Carles Riba.

Si em fos possible, li faria una estàtua de marbre sagrat i la posaria al bell mig de la plaça, per apropar la seva herència al nostre present, tan tèrbol.

 Com a ofrena als déus en acció de gràcies per haver donat a la meva Nació aquesta irrepetible figura reprodueixo sobre blanc en aquest bloc un dels seus poemes.

 I  resto, silent, davant la seva obra, perdurable.