11.04.2009 - La Pasqua o una antiga festa de primavera

Article publicat a la revista Auriga, número 1, gener de 1991.

Quan ens arriba a les mans el calendari d'un nou any una de les coses que inevitablement mirem és en quins dies cau la Setmana Santa, la celebració de la qual gira entorn de la Pasqua.

El nostre calendari és solar⁽¹⁾, però la data de la Pasqua es fixa segons la lluna. Celebrem la Pasqua el diumenge següent a la primera lluna plena de la primavera.

Per esbrinar la mobilitat anual de la Pasqua hem de recordar els orígens d'aquesta festa, que se celebrava ja abans de la vida de Jesús de Natzaret. La Pasqua és la juxtaposició de quatre commemoracions: el Pesah o la festa de la primavera del pobles preisraelites nòmades; el Massot o la festa dels Pans Àzims del pobles jueus sedentaris amb la qual celebraven l'arribada de la primavera, i per tant, d'un nou temps de collita; la celebració de l'alliberació del jou egipci per la comunitat d'Israel, i, finalment, s'hi afegeix la commemoració de la mort de Jesús de Natzaret.

La Pasqua dels pastors nòmades
Bona part dels avantpassats israelites són pastors que tenen un forma de vida nòmada a la regió de Canaan, al voltant de les valls del riu Jordà, i que posteriorment, per un llarg temps de sequera, marxen cap a Egipte a la recerca de pastures fèrtils. Posteriorment foren bandejats d'Egipte sota el regnat de Ramsès I, al voltant del 1300 aC.

Amb l'arribada de la primavera els pastor nòmades es disposaven a transhumar a la recerca de noves pastures. Abans de separar-se es reunien la nit de la primera lluna plena de primavera i sacrificaven un anyell per tal d'assegurar la fertilitat dels ramats. Amb la sang de la víctima untaven els pals de les tendes per conjurar els perills que existien en els camins i la incertesa dels desplaçaments. L'anyell es menjava dempeus, amb les sandàlies calçades, la túnica cenyida i el bastó a la mà, indumentària que indica la imminent marxa.

La festa dels Pans Àzims
Entre els orígens d'Israel trobem també una sèrie de petits regnes situats a les valls dels rius Nil -a Egipte-, Jordà -a Palestina-, i de l'Eufrates a Mesopotàmia.

Socialment i políticament s'organitzaven en ciutats emmurallades i en petits regnes. Aquestes places fortes protegien els colons que els llauraven la terra i vivien en petits poblats.

Els poblats de la regió de Canaan -a tocar del riu Jordà- amb l'arribada de la primavera -i per tant el començament de la sega- feien el ritual de l'ofrena de la primícia de la collita.

D'aquesta manera demanaven la fertilitat dels camps. Així, durant set dies només menjaven pa sense llevat, fet amb el gra de les espigues acabades de tallar. La raó de menjar aquest pa àzim es relaciona amb l'antiquíssima tradició de no emprar el llevat sobrant de la collita per tal de no tenir cap influència malèfica en iniciar-se el no cicle de la vida amb la primavera. El motiu de menjar pa sense llevat és la manca de temps per elaborar el ferment nou.

Com a complement d'aquesta festa se'n celebrava una altra, on la tallada del blat assenyalava la fi de la collita dels cereals.

La fugida d'Egipte del poble d'Israel
També en els orígens del poble israelita els trobem en el segle XVII aC en centres de civilització ubicats al Pròxim Orient, Egipte i Mesopotàmia, que apleguen una munió de tribus, cadascuna amb la seva organització social.

Abraham és el patriarca d'una de les tribus nòmades que voltaven pel sud de Mesopotàmia fins que s'instal.là a Canaan al voltant del segle XIII aC.

Quatre segles més tard tota la família d'Israel s'instal.là al delta oriental del Nil amb una forma de vida seminòmada, atès que allí les pastures eren fèrtils. Van viure a la regió gairebé 400 anys i es convertiren en el poble d'Israel.

Els egipcis, governats per dinasties de reis -faraons-, començaven a veure els israelites com una amenaça i en un intent de controlar-los la violència dels faraons va créixer fins al punt que els nadons dels israelites -ja esdevinguts esclaus- eren llançats al Nil per reduir la població del poble sotmès.

Cap el 1300 aC unes plagues devastadores assetjaren Egipte, i una primavera, en el moment de celebrar la festa per la prosperitat el ramat i abans de marxar cap a les pastures d'estiu, els israelites, conduits per un pastor, Moisès, aconseguiren fugir del jou egipci, i tot i que el faraó Ramsès II envià el seu exèrcit, els diversos clans de pastors van perllongar el seu camí i van aconseguir marxar d'Egipte.

Aleshores la festa pren un nou significat: l'alliberació de l'esclavitud.

Aquests clans de pastors marxaren cap a Canaan per rutes diferents a través del Sinaí. En aquest indret la tradició situa la primera aliança religiosa d'aquests clans sota el capitost i legislador Moisès, que es comprometen a donar culte a un sol déu, Jahveh.

En arribar a Canaan, on ja se celebrava la festa dels Pans Àzims, els nouvinguts aporten a la festa de la Pasqua la nova significació del seu alliberament d'Egipte.

Tant la Pasqua com els Pans Àzims tenien un motiu religiós comú: assegurar la fecunditat, l'una dels ramats, l'altra de la collita. Durant un temps conviuen ambdues festes, però la necessitat d'enfortir la cohesió social del poble enfront el perill babiloni va unificant els seus costums. Així, al segle VII aC s'emprèn una reforma religiosa i les tribus signen el pacte de tenir un sol déu, Jahveh, i un sol temple, a Jerusalem. La Pasqua, -Pesha- se celebrarà a partir d'ara el primer dia de la festa dels Pans Àzims al temple de Jerusalem. Amb aquesta unificació festiva s'aconsegueix una vinculació més estreta i directa de tots els jueus a la capital, que serà Jerusalem, a la regió de Canaan.

Tot i que ja tenim les festes unificades, potser val la pena esmerçar unes línies a saber com acaba aquesta història.

El perill babiloni es va materialitzar i Jerusalem fou destruïda en part i els israelites partiren a l'exili des de l'any 586 al 538 aC, any en què el rei persa Cir, després d'haver vençut els babilonis, permet als exiliats tornar a Jerusalem i a poc a poc es va restaurant la vida social i religiosa del poble jueu. Així s'inicia la reconstrucció del temple de Jerusalem, tot i que alguns jueus resten instal.lats a d'altres indrets, els anomenat els jueus de la diàspora.

Celebració de la mort de Jesús de Natzaret
Els antics ritus de la Pasqua nòmada, l'alliberació de l'esclavitud d'Egipte i la celebració de la primavera de les tribus sedentàries de Canaan, se celebren en una sola festa al temple de Jerusalem fins que arran de la mort de Jesús de Natzaret la religió cristiana hi afegí un altre significat: l'escatològic. Aleshores es produeix una col.lisió entre història i tradició cristiana.

En primer lloc, cal veure com Jesús de Natzaret celebrava la Pasqua. La festa en aquells temps constava d'un sopar familiar a Jerusalem, on acudien tots els jueus vinguts d'arreu. Prèviament tothom es rentava les mans en un acte purificador,després es menjava una anell i pans àzims i es bevia vi. A continuació es llegien o recitaven fragments del llibre sagrat dels jueus, la Torà, els textos que se'ns han tramès com a Pentateuc. Després la gent sortia pels carrers de la ciutat, se saludaven i felicitaven i pujaven fins al temple i allí es recitaven i cantaven himnes i hi passaven la nit.

Però el Nou Testament no esmenta cap celebració de la Pasqua durant la vida pública de Jesús. I els historiadors encetaren ja fa temps una polèmica: la mort de Jesús va esdevenir realment la primera nit del de la celebració dels Àzims, és a dir, la nit Pasqual?

La qüestió es plantejà per la comparació dels textos del Nou Testament i dels Evangelis Sinòptics. Només l'evangelista Joan diu que el darrer àpat de Jesús de Natzaret fou abans de la festa de Pasqua. A més, es difícil d'admetre, des del punt de vista de les tradicions jueves, que atès el caràcter sagrat de la festa de Pasqua, el processament i mort de Jesús s'esdevingués en aquest context de festa sagrada. També és difícil de creure que, tal com està escrit en l'evangeli de Mateu (15-21), Simó pogués comprar un llençol l'endemà de la mort de Jesús per embolcallar el seu cos. I és que el dia de la Pasqua, el primer dia dels Àzims, no hi havia cap activitat a la ciutat sinó que tothom estava celebrant la festa. Del que no es dubta, però, és que el sopar s'esdevingué en el context dels Àzims.

Tanmateix la tradició cristiana justifica la qüestió (encara no resolta pels crítics) del caire pasqual del darrer sopar de Jesús de Natzaret per motius teològics, allunyats de la nostra intenció de trobar els orígens d'aquesta antiquíssima festa de primavera que és la Pasqua.

(1) "El nostre calendari tampoc no és perfecte", J. LLORCA , Auriga número 1. Barcelona, 1991.