Desprès va marxar a la veïna ciutat de Barcelona, on se la va honorar gairebé 99 anys i se la va embellir per tornar-la amb tot el seu esplendor a Empúries.

La divinitat ara ja roman, serena i bella, a l’esguard d’un nou temple, prop del mar emporità per ser venerada com a Zeus Serapis, Asclepi o Esculapi.
I jo li porto d'ofrena la narració del poeta:

Asclepi
"El déu metge porta en una mà un bastó de caminant", enunciava des d'un magnetòfon una veu ampul·losa, que no era la de Pulcre Trompel·li "per la vara s'entortolliga una serp, animal endevinaire. En l'altra mà duu sovint una copa, per a triagues i altres begudes saludables. La cornella, de vida llarga, l'acompanya i li recorda la mare. Té un aspecte noble, acollidor, i la mirada és serena. El seu culte va partir, diuen de Tricca, s'escampava per la Tessàlia i arrelava a Epidaure, on es conserva, gairebé intacte, el meravellós teatre construït per Policelt el Jove. És per essència bondadós. Que hi ha, però de més temible que una bondat sense límits? Els antics ja se n'havien adonat, i ara, ens comencem a anguniejar amb raó, en veure els efectes de la seva lluita, cada dia més i més victoriosa, contra infermetats i malalties, adversa de retop a les profundíssimes i necessàries lleis de la selecció natural de l'espècie humana. Perquè hem de morir a temps, no vegetar, sobrers, confosos en la multitud que creix, sense ordre ni mesura, cap a un orb destí de rusc o de formiguer. Aquesta bondat tan ben servida com malentesa, ens empeny potser, com a única escapatòria previsible, per fugir de l'espant d'un brunzit d'eixam que mai no para,al silenci absolut d'una destrucció fatal". "De res, massa" va rondinar la senyora Magadalena Blasi que escoltava.
"Savis de segles allunyats ho aconsellaven. Quin vulgar discurs, eh! Avui no serem capaços de descobrir, entre atapeir-nos fins a rebentar o esvanir-nosamb esclat, una tercera alternativa, o les que calguin, desprès de dos mil mil·lenaris, leri-leri, d'evolució? Bah! S'hauran de tallar, tal vegada, alguns caps de gent d'upa, però ens en sortirem" es tranquil·lizava la senyora Magdalena Blasi, alliberada de la més petita ombra de prejudicis. I projectava octogenària una munió de diversos i obres, a acomplir dintre un curtíssim termini de quinze anys."
"Asclepi" Les roques i el mar, el blau.
Salvador Espriu, 1981