Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo

Una tal lliçó
hem hagut d'entendre
el meu poble i jo.

El meu poble i jo. Salvador Espriu 1968)

 

Divendres passat, dia 8 de febrer, vam celebrar al Museu d'Arqueologia de Catalunya, a Barcelona, l'acte de lliurament dels XV premis Auriga.

Sense proposar-nos-ho va ser un acte que mirava el passat i el futur, enmig d'un present revoltat.

Mirar al passat, pels de clàssiques, ja és habitual. El present i el futur, discretament, però amb aquella força que no se sap ben bé d'on procedeix, va anar obrint-se camí per entre aquella seixantena de persones que ens vam trobar amb ànim festiu.

Com s'acostuma a fer en aquestes cerimònies va haver-hi una intervenció acadèmica, a càrrec de l'egiptòleg de la Universitat de Barcelona, Dr . Josep Padró, que va parlar d'Oxirrinc , la missió arqueològica que ha dirigit durant molts anys. La seva aportació, impecable, va ser introduïda per un record a Miquel Taradell que, desprès de mort, continua essent present entre els que aquests dies lliuren batalles per defensar el Museu d'Arqueologia de Catalunya.

Després em va tocar explicar el marc en el que es convoquen els premis Auriga i algunes de les activitats relacionades amb la tradició grecoromana que des de fa uns quants anys fem. Són accions de divulgació, a llarg termini i en català. Amb aquest perfil, evidentment, les duem a terme de manera desacomplexada .

No les esmentaré, car el lector les pot trobar a la web de la revista Auriga ( www .auriga.cat ).

Només reflexionaré del darrer compromís que Auriga va assumir públicament. Fer de motor del procés pel qual "la tradició grecoromana a la Mediterrània " esdevingui Patrimoni Cultural Immaterial de la Unesco.

Recordar això a la seu de Barcelona del Museu d'Arqueologia de Catalunya, en un edifici de l'any 1929 pensat per ser efímer, a l'ombra d'Asclepi bellíssimament restaurat, va tenir més sentit que mai, atès el fet que ens trobem en un moment en el que el patrimoni material del nostre país no té el valor que en altre temps havia tingut. Només citaré alguns exemples significatius:

La Sagrada Família. Fa 50 anys, en un període històric cruel, mai a ningú se li va passar pel magí arriscar-la el més mínim. La setmana passada el Parlament de Catalunya, parlament democràtic que representa el poble català, va aprovar, per majoria, accions per preservar-la. Però aquesta decisió no serveix de res.
La preservació de la Sagrada Família no la decideix el Parlament de Catalunya.

I no passa res.

Els arxius: No vull parlar de la humiliació de Salamanca.

En citaré de més antics, que també tenim escampats arreu. Per exemple, enguany celebrarem el mil.lenari de l'Abat Oliba. On són els papirs-pergamins-papers de l'arxiu del Monestir de Ripoll que no es van cremar? Alguns a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, motiu d'un contenciós contra el govern català al Tribunal Constitucional. D'altres, a l'arxiu de Simancas .

On són els arxius del comptat d'Empúries? A Toledo. A Castellò d'Empúries hi ha uns microfils . Com si diguéssim, fotocòpies.

I no passa res.

Els Museus. Com és que el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona no és de titularitat catalana? Perquè un ministre de l'Estat que no ens estima a darrera hora ha decidit que no, que no hi ha traspàs. I per tant "Nacional" seguirà volent dir “Espanyol”.

I no passa res.

Fa pocs dies vaig estar a Almacelles, a la comarca del Segrià. L'alcalde està enutjat. Acaben de xafar-li unes restes de la Via Augusta per fer una variant de la carretera .

I no passa res.

Què ens està passant amb el patrimoni material?

Per si no fossin poques les humiliacions aquests dies hem vist com des de casa nostra es posa en perill el Museu d'Arqueologia de Catalunya. Destruirem un museu per construir-ne un altre, més modern, amb pocs calerons , i així d'un sol cop resolem l'abandonament de l'etnologia, de l'arqueologia, farem una història d'aiguabarreig sense art ni ciència . D'un sol cop es vol resoldre la teulada efímera del Museu d'Arqueologia, un lloguer del Palau del Mar i el que convingui.

Fa cent anys tota una generació va construir un projecte nacional amb patrimoni material. El MAC, la Sagrada Família, la Biblioteca de Catalunya, el Palau de la Música, l'Institut d'Estudis Catalans, per citar algunes coses.

Potser ara, la nostra generació del segle XXI, haurem d'acudir al patrimoni immaterial per seguir construint aquell projecte nacional en el que alguns encara creiem. Què en restarà d'aquí a cent anys?

No ho sé. Però tenim l'obligació de pensar-hi.

També immaterial és el reconeixement que representen els premis Auriga guardons, si voleu, modestos, però que representen l'admiració i bellesa que encara avui la tradició grecoromana és capaç de generar.

Que rebi la més sincera felicitació Helena Arévalo, que ha obtingut el premi Núria Tudela 2007 per a estudiants, al que poden optar treballs relacionats amb qualsevol aspecte del món clàssic, i la seva professora Lídia Martínez.

I rebin també la més sincera felicitació Santiago Carbonell i Mercè Otero , que han rebut el premi Didascàlia 2007, concedit ex aequo . Aquest premi guardona les experiències docents relacionades amb la tradició clàssica.

Felicitar l'Helena, en Santiago i la Mercè, que venen d'arreu dels territoris de parla catalana, és el primer que cal fer i en segon lloc cal agrair-los que hagin estat capaços de mantenir viva la tradició cultural heretada de moltes generacions respectuoses amb el patrimoni.