24.01.2008 - Pla de Museus, Súnion i Xirinacs

Sóc producte d'un país

esqueixat i oblidadís.

Quan recula, creu que avança,

és feliç narcotitzant-se.

                                  Miquel Pujadó

L'atzar m'ha fet llegir aquest poema just avui, quan encara no he pogut pair la notícia de la liquidació del Museu d'Arqueologia de Catalunya, que es dissoldrà en un Museu de Societat,   segons diu el Pla de Museus de Catalunya que es va presentar dilluns al MNAC. El Museu de Societat, que intenta resoldre de cop la manca d'un Museu Nacional d'Etnografia, la modernització del Museu d'Història de Catalunya i les goteres de la seu del Museu d'Arqueologia de Catalunya, el Palau d'Arts Gràfiques, a Montjuïc, construït amb motiu de l'Exposició Universal del 1929!

Aquest Museu de Societat –que tindrà el rang de museu nacional– no acollirà, incomprensiblement el Museu Nacional d'Art de Catalunya –nau capitana del primer tripartit–, ni el Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, que seguiran sent independents. Per tant, a Catalunya, l'art, la ciència i la tècnica no són societat.

En aquesta reorganització museística es crea un Museu de Ciències Naturals, que també serà nacional.

Cap d'aquests dos nous museus, el Museu de Societat i el Museu de Ciències Naturals, de moment, tot i ser-ho, no porten l'adjectiu “nacional” en la seva denominació, ni tampoc “de Catalunya”.

No hi entenc de Ciències Naturals I, per tant, no puc dir res d'aquest nou museu.

Dilluns em vaig dirigir al MNAC per assistir a la presentació del Pla de Museus amb il·lusió. Com molts altres, esperava que al Museu d'Arqueologia de Catalunya se li tornaria a donar la categoria, l'estatus, de Museu Nacional d'Arqueologia de Catalunya.

Mentre pujava les escales de Montjuïc, la visió del   Palau Nacional em va retornar al passat: aquest govern ha fet una bellíssima introducció dels actes commemoratius del centenari de la trobada de l'Asclepi d'Empúries amb la restauració de l'estàtua i amb una elegant presentació al Museu d'Arqueologia. I també ha pres la decisió insòlita de tornar-lo a casa, a Empúries. I vaig pensar que, per primera vegada des dels temps de Ventura i Gassol, la conselleria de Cultura, estava en mans d'un partit republicà. I vaig recordar el carismàtic fundador del Museu d'Arqueologia de Catalunya,   Dr. Bosch Gimpera, un dels intel·lectuals de més prestigi que ha donat el nostre país.

Mentre a peu passava pel lloc on havien estat les quatre columnes de Puig i Cadafalch, vaig pensar en la seva generació. Pompeu Fabra, Rubió i Ors, el modernisme, el noucentisme, Caterina Albert, l'Institut d'Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya... Estem celebrant tots els centenaris... Quin luxe, quina herència més brillant! Quina generació, amb visió de país, amb projecte polític de construcció nacional...

I em va venir a la memòria Carles Riba i, inevitablement, Lluís Maria Xirinacs. I és que aquest estiu vaig saber la seva mort quan gaudia d'un dolç moment a Súnion, esperant que el sol arribés a l'altar del déu. El meu país ha donat persones d'una digníssima sensibilitat social, persones que creen identitat, que la història acull com a protagonistes.

I mentre pujava les escales pensava que per fi tornaríem a tenir un Museu Nacional d'Arqueologia, com tenen tots els estats!

Tenia ganes de saber com s'havia resolt la modernització del Museu d'Història de Catalunya. Pensava que, dotze anys desprès de la seva creació, segur que la Junta de Museus –que, per cert, també està celebrant el seu centenari– li hauria trobat, un destí gloriós!

I poder dir Museu Nacional d'Història de Catalunya, això sí que fa goig!

No sé si en algun racó del futur Museu Nacional d'Història hi haurà els mots del poeta: “Qui perd els orígens per la identitat”.

També pensava en el Museu Etnològic. És una qüestió a resoldre de fa temps, però suposava que farien una xarxa semblant al mNaCTEC, perquè n'hi ha molts pel territori. I també cal donar eines al turisme cultural, una indústria molt important a casa nostra.

Vaig entrar amb ganes de novetats al MNAC. Déu n'hi do, la sala oval!

Per ser un edifici efímer, que s'havia d'enderrocar desprès de l'Exposició Universal, ha quedat força bé!

També herència d'aquella generació.

A la sala annexa, on es feia la presentació del Pla de Museus, hi havia força gent.

Un bon muntatge amb retolació estàtica i tot: “Presentació del Pla de Museus.”

No pas una pantalla amb un efímer Powerpoint.

En fi, hi ha ocasions que s'ho valen.

I van començar a repartir les notes de premsa.

Silenci…

Sorpresa, incredulitat, enuig. No pot ser! Seguim pensant en petit!

Que només siguin 4 els museus nacionals, no fos cas que ens acostuméssim al mot ... Bé, de fet, no cal ni posar-lo, no el traurem al MNAC, ni al mNATEC. Deixem-ho així, i fem un gran museu-calaix de sastre que no té nom perquè no sabem com dir-ne, però que ja està decidit i prou, i així enterrem signes d'identitat nacional, com la història o l'arqueologia, que tenim molt arrelats i que ens topem quan anem pel territori i que ... Museu de la Societat, i potser li direm Catalonia!

I això sí, ep!, parlem de calés, de subvencions, que al fons de la sala hi ha molts directors dels museus que no arriben a final de mes, i que fan meravelles per mantenir les peces inventariades o no. Però no cal parlar d'això perquè ja està decidit i prou! I fem 4 museus nacionals, i prou!

I com que és l'hora de l'entrepà, al pati tothom a esmorzar.

I els que vulguin fer preguntes que tornin a pujar, però poca estona, que la classe comença aviat i no hi ha més espai, que estem en un edifici efímer.

Vaig marxar.

Tenia ganes de plorar. No era l'única. Algú em va aturar. Compartíem ràbia, enuig, decepció…

Se'm va acudir un article: “Cent anys del noucentisme. De la construcció nacional a la desconstrucció nacional.”

Vaig baixar amb ràbia les mateixes escales que havia pujat amb esperança.

I em va venir al cap altra volta Súnion , inevitablement, Lluís Maria Xirinacs.

Tinc clavades les seves darreres paraules: “Una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar en el seu alliberament i defensa.”

I Súnion em va tornar l'esperança: la tarda que vaig saber el traspàs de Xirinacs els meus dos fills, infants molt observadors, es van inventar una nova paraula, regirabardisses , nom que van donar a uns ocellets joganers que hi havia al temple del déu mentre esperàvem el sol. Són nens creatius. Generen esperança.

Sí, cal seguir treballant. Som un país creatiu i tenim molta feina!

Amb un “i prou” no es liquida una part de la nostra identitat.

Montserrat Tudela