29.01.2010 - AURIGA

“Les paraules tenen ànima”

Diuen els poetes que les paraules tenen ànima. Jo no sóc poeta, però fa dies que hi penso. A les paraules, a  més d’ànima, sempre els hi he trobat color.

Per a  mi, “l’ànima” de la paraula “auriga” és una ànima forta, dreta, sencera, d’aquelles que no es desfan per les boires.

Un auriga en els temps antics de la nostra civilització, era el cotxer que conduïa el carro de cavalls. Sense cavalls, sense carro, sense trajecte, no hi ha auriga.

Un “auriga” fa un trajecte, que vol dir que parteix d’un lloc i va fent un camí. Guia un carro, més o menys agosarat, però carro en definitiva.

Un “auriga” no existeix sense cavalls. Els cavalls poden ser més o menys, però són imprescindibles. Poden ser més joves o més vells; amb més força o amb menys força; més espavilats o menys, però sense ells no hi ha auriga. Els cavalls són, en realitat el motor de l’ànima de la paraula “auriga”.

I la força de l’ànima de la paraula “auriga” potser li trobo per la força que l’auriga té als braços per conduir els cavalls i el carro.  Uns braços molsuts i suats per l’esforç. Perquè un auriga és un ésser humà.

Tot i que els aurigues en els temps antics participaven en les curses, curiosament mai tinc la imatge de l’auriga en competició. Sí en canvi, corrent en la cursa, essent protagonista d’una escena que contempla un públic nombrós, i que escolta el so de les rodes que freguen el terra.

Plutarc en algun text diu que el so és l’aire colpejat perceptible a l’oïda i també diu que la gramàtica és una tècnica que ens permet reproduir sons i conservar-los perquè no s’oblidin. Em sembla que ho diu en el “Sobre la música”.

Doncs sí, també escolto el so de l’auriga agafant les regnes de la gramàtica perquè el públic no oblidi la cursa.

El color que sempre he trobat a la paraula “auriga” és el color de la terra. L’epítet que se li atorgo a aquest mot és  “auriga, d’aire terrós”.

I és curiós que sempre li vegi el color terrós, perquè  un auriga no toca de peus a terra. Sempre d’empeus, però sense tocar a terra. Potser “auriga” és un mot “d’aire terrós” perquè ha de mirar, necessàriament la terra amb les mans lligades a les regnes per guiar els cavalls pel recte camí. Ha de saber esquivar els rocs, els entrebancs, les trampes. Ha de conèixer la terra, a la que està lligada.

I perquè “d’aire”? Perquè no toca de peus a terra, perquè s’enfronta a l’aire, que unes vegades l’empeny, unes vegades l’acaricia suaument, unes vegades se li revolta i d’altres li eixuga la suor. L’aire, bufant, colpint, xocant o acaronant, sempre acompanya l’auriga.

Tot això no ho pensava quan, jove, em vaig inventar el nom de la revista que vaig fundar amb els també joves Xavier i Maria Jesús, i el carro de la qual, amb els anys, he compartit amb gent meravellosa, i amb qui espero que durant molt de temps seguim fent camí d’empeus en el carro.

15.01.2010 - RETALLS DEL CAMÍ DE LA INDEPENDÈNCIA

Si "Catalunya" tingués vot en lo concert dels pobles, ara més que mai se posaria de la vostra banda; que massa ha tingut de saber, per desgràcia nostra, lo que és una dominació estranya per a no avorrir-la sempre més i a tot arreu on sia...

                Missatge al Rei dels Hel·lens, Jordi I

La història de la voluntat del meu poble de ser independent ve de lluny.

Hi ha força texts que ho mostren.  Anirem llegint-los.

El dia 10 de març de 1897, Enric Prat de la Riba, a iniciativa d’Antoni Rubió i Lluch, adreça, el missatge que adjunto a aquest post, a Jordi I, el rei de Grècia, per felicitar-lo per l'autonomia de l'illa de Creta, alliberada del jou turc, fet que preludiava la reunió d'aquesta illa al regne grec.

El missatge, signat per 46 presidents de corporacions catalanes, fou lliurat per A. Sunyol, president de la Unió Catalanista, al cònsol de Grècia a Barcelona, P. Muzzópolo, mentre la coral Catalunya Nova i l'Orfeó Català interpretaven cançons patriòtiques i populars catalanes.

El govern de Madrid, irritat per aquest acte de sobirania, exercí una dura repressió damunt diverses entitats i publicacions catalanes.

Sempre els textos!

MISSATGE A SM JORDI I, REI DELS HEL·LENS

A Vos, Rei dels He·lens, que, no per la corona que us cenyiren, sinó perquè heu sapigut escoltar lo bategar de l’ànima grega, sou símbol vivent de la terra hel·lènica, vos endrecen aquest missatge, en nom de la pàtria catalana, los que per dret propi representen son esperit perquè tenen plena consciència de la seva personalitat nacional.

No els mou l’agraïment, per justificat que sia, ni els empeny l’afecció de vella amistat. Lo poble català va rebre dels he·lens la iniciació en la cultura; per ells va existir Empúries, primer centre d’atracció que ha tingut la raça catalana, prou poderós per a sotmetre a la seva influència les regions més allunyades del nostre territori nacional. Però, encara que no ens unissin lligams d’amistat i de parentiu; encara que no corregués per nostres venes sang de la que ens dugueren vostres mercaders, ni en restés gens en les vostres de la dels nostres almogàvers; encara que no guardéssim en la llengua catalana les paraules que la vostra va deixar-li quan feia de mestre de les nacions; encara que “Catalunya” no us hagués enviat, per a mentenir la integritat de l’imperi grec, los mateixos guerrers que havien acabat l’empresa de la nostra independència; encara que ens oblidéssim de la sang catalana vessada a Bizanci quan los turcs varen assaltar-la; encara que ens recordéssim només de les estones en què ens hem tingut odi i en què han caigut abraonats grecs i catalans en los camps de batalla, us enviaríem també los catalans d’avui testimoni de la nostra admiració, i aplaudiríem, amb tota l’ànima, vostra justíssima i heroica iniciativa a favor dels grec de Creta.

Vos haveu fet apòstol d’una idea, quan los senyors dels grans estat d’Europa van fent de servidors de la injústica i porucs d’un daltabaix, impideixen l’expandiment d’una raça il·lustre.

Aqueixa Germània, que us amenaça, ha arribat a la unitat i s’ha anexionat l’Alsàcia invocant la comunitat de llengua i de raça, que fa dels cretencs, grecs tan grecs com los ciutadans d’Atenes; la Itàlia ha destruït, en nom d’aquest mateix principi, sobiranies polítiques que certament no feien pas a llurs sotmesos lo que els baixàs de Turquia als malaventurats habitants de Creta; amb la força d’atracció de la idea panslavista, la Rússia somou los fonaments de l’imperi austríac, i totes elles, després de falsejar a cada pas aquesta gran idea, posant-la al servei de llurs ambicions, volen deturar-vos quan aneu a l’única plicació sense màcula d’injustícia, de totes les d’aquest sigle; volen ofegar l’empenta irresistible del panhel·lenisme, consagrada pels cants d’Homer i de Píndar en la joventut mateixa de la raça grega, i avui, en l’aubada del sigle per la sang dels hèroes de la independència, dels fundadors de l’Estat hel·lènic.

Avant i fora, que la causa és justa! Aquests estats que vos entrebanquen i vos amenacen, que bombardegen a les víctimes en lloc de castigar als botxins que les aturmenten, porten sobre llur consciència lo pes d’un vici d’origen; són presons de pobles: tenen cadascú a dins de casa la seva Creta,  que podria d’un moment a l’altre desvetllar-se i demanar-los-hi comptes de la seva llibertat calcigada.

Si “Catalunya” tingués vot en lo concert dels pobles, ara més que mai se posaria de la vostra banda; que massa ha tingut de saber, per desgràcia nostra, lo que és una dominació estranya per a no avorrir-la sempre més i a tot arreu on sia, tant si ve de turcs com de cristians.

Avui no pot fer altra cosa que enviar-vos, en la mateixa llengua de la Complanta en què un dia va plorar la caiguda del vostre imperi mitgeval, l’expressió de l’entusiasme amb què vos ha vist emprendre la deslliurança dels grec que encara viuen oprimits, i del desig amb què espera que el títol del “Rei dels Hel·lens”, fòrmula de la vostra autoritat soberana, sia, no una aspiracióm, com avui, sinó una realitat, i pugau atènyer lo compliment de vostres belles esperances regnant sobre tots los que parlau l’hermosa llengua hel·lènica.

16.12.2009 - LA NISSAGA CATALANA DELS CLÀSSICS

Aquest projecte va néixer el dia que vam presentar el número 50 de la revista Auriga, a la seu de Barcelona del Museu d’Arqueologia de Catalunya, i va sorgir de tres de les branques del saber que allí ens vam reunir: la filosofia, l’arqueologia i la filologia.

Vam decidir tirar-lo endavant en Norbert Bilbeny, filòsof, en Pere Izquierdo, arqueòleg i jo mateixa, filòleg.

Volem refer l’arbre genealògic clàssic que ens ha configurat, també, com a nació.

I volem que sigui un projecte col.laboratiu, i per això, molts dels que llegiu ja heu estat convidats a participar-hi, redactant la semblança d’algun dels protagonistes d’aquesta nissaga.

Si voleu participar, no dubteu en posar-vos en contacte amb algú de nosaltres tres.

No puc deixar de mostrar un enorme orgull en sentir-me hereva d’aquesta nissaga i, alhora, de sentir una gran responsabilitat en la seva preservació i, evidentment, continuïtat.

14.12.2009 - FA NOMÉS UN ANY

15.11.2009 - "Tot està per fer i tot és possible"

Dissabte, 7: manifestació per la derogació del Tractat dels Pirineus a Perpinyà; diumenge, 8: silenci dels mitjans de comunicació; dimarts, 11: presentació a Brusel.les de I’M CATALAN, I LOVE FREEDOM; dijous, 12: aprovació de la LOFCA per part dels qui ens havien de dur a la independència i dels espanyols, i ... "Ara mateix”

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
                                      Miquel Martí i Pol

5.11.2009 - 7 de novembre

"Qui perd els orígens, perd la identitat".

                                             Raimon

25.10.2009 - Centenari de la divinitat

"Quan deies “jo” tot Grècia prenia consciència"

                                                  Simposi. Nikos Kazantzakis. (1922)

Avui, 25 d'octubre de 2009 ha fet cent anys de la troballa de l'estàtua grega més maca, valuosa, important, i ben conservada del Països Catalans: el Serapis, Asclepli o Esculapi d'Empúries.

Per respecte a la bellesa que em fa sentir quan miro aquesta escultura, avui no protestaré pel poc, és a dir, nul ressòmedi àtic que ha tingut aquest centenari i de la oportunitat històrica que les institucions i els mitjans de comunicació han perdut per fer-nos sentir orgullosos del nostre passat i el nostre present.

No, avui no protestaré.

Totes les vegades que he tingut el plaer de posar-me davant l'escultura i contemplar-la, m'ha corprès. Però el dia que vaig tenir l'oportunitat de quedar-me sola davant d'ella en la magnífica exposició que es va fer a la seu de Barcelona del Museu Arqueològic de Catalunya amb motiu de la seva restauració, per una estona dins el temple de la divinitat vaig sentir la màgia de la bellesa no fugaç, sinó perenne que l'ésser humà, és capaç de generar.

Un déu grec, una mà divina va acompanyar aquell escultor de tècnica antiga que va blasmar en un tros de marbre pentèlic l'esperit hel.lènic. I em vaig sentir l'esgarip de la meva historia en la meva pell. L'esgarip de la meva terra, el seu mar, els seus arbres, les seves guerres, les seves idees, els seus homes i els seus déus dins la meva ànima. I la serenor de la bellesa de la divinitat marmòria que m'incardinava dins la trajectòria de la civilització de la Humanitat.

I aquesta divinitat va arribar després d'un llarg viatge al meu poble. Un poble que ha perdut totes les guerres però que segueix viu, aquí present, amb l'arc tens lluitant per la seva llibertat.

Un poble que ha rebut directament dels antics el magnífic regal d'aquesta divinitat a la que avui,com a suplicant, prego:

que els antics déus guardin el nostre poble!.

14.10.2009 - Lluís Companys, in memoriam

Maria Àngels Anglada (Vic, 1930 - Figueres, 1999) va escriure aquest poema titulat austerament "Elegia" en memòria del Molt Honorable Lluís Companys, President de la Generalitat de Catalunya.

El va publicar per primera vegada al llibre "Díptic" l'any 1972.

El comparteixo amb els blocaires, ara que s'acompliran 69 anys de l'assassinat del President a mans del darrer dictador espanyol, que, incomprensiblement, encara avui té un nodrit seguici d'admiradors.

"Descalç damunt la terra que estimaves

al mur tacat de morts no decidides

per la filosa de les tes germanes.

Ditre la llarga nit d'esvanits somnis

eres un nom, eres una abatuda

fidelitat.

Amb el lli blanc de la llengua que estimen

els meus llavis de carn i els teus de cendra

ara et teixeixo aquest petit sudari

i amb un bri d'esperança

per entre els fils de l'amarga elegia

la meva sang et diu: adéu germà"

26.09.2009 - La fi del capitalisme

"El llinatge dels homes no és altre que el de les fulles.
Unes el vent les escampa per terra, i d'altres brotonen,
quan és la primavera i el bosch germina, a la selva:
així els llinatges del homes, l'un neix i l'altre s'acaba."
            HOMER, Ilíada (VI, 145-ss).

Sovint el discurs dels savis serveis, sobretot, per ordenar les idees.
Aquestes paraules de Sampedro m'han agradat i per això les comparteixo, molt conscient que marxaré sense haver vist la fi del capitalisme.

19.09.2009 - V Fòrum Auriga

17.09.2009 - Joan Fuster

16.09.2009 - Música antiga

15.09.2009 - Gràcies Arenys de Munt

12.09.2009 - Diada Nacional de Catalunya 2009

10.09.2009 - 11 de setembre i els gals indomables

“Tota la Gal·lia és ocupada pels romans... tota? No! Un llogaret del Nord habitat per gals indomables rebutja ferotgement una i altra vegada l’invasor”
                             René GOSCINNY, Astèrix

Aquest 11 de setembre no tenim conseller en Cap.
No tenim justícia, tenim befa i mofa de l'equanimitat dels ciutadans davant la llei.
No tnim llibertat d'expressió. Ara tota consulta ciutadana que no agradi als amos espanyols, haurà de passar pel jutjat.
No tenim ni un misèrrim estatut d'autonomia, perquè un Tribunal Constitucional no té temps de mirar-s'ho. Ara tenim una situació de tensa espera per saber què decideixen els amos espanyols.
Aquest 11 de setembre no tenim finançament que la llei ens atorgava. Ara tenim un parany amb el que enganyen els qui volen ser enganyats.
No tenim tenim una televisió nacional que es pugui veure a tots els PPCC. Tenim paraules, promeses per qui vulgui creure's-ho.
No tenim els museus nacionals resolts, ni tan sols traspassats !
No tenim llibres gratuïts pels nostres infants, ni els famosos papers de Salamanca, ni les "chapas" dels cotxes, ni ...
Però el que sí tenim és un país cada dia més ple de logos dels ministeris del Reino de España -no us hi heu fixat?- que ens llencen les engrunes dels seus pressupostos.
I tenim un munt de gent que ha abandonat el seu interès per la polis.
Però tenim també, un munt de gent indomable, que entre tanta humiliació col.lectiva que estem reben la ciutadania indefensa, hem decidit rebutjar una i altra vegada l'invasor.
No tenim, però, poció màgica.

No tenim Estat.
Encara.

2.09.2009 - Lleis del Reino de España

Totes les ciències, totes les arts, tenen per finalitat un bé, i el primer dels bens ha de ser la fi suprema de la més alta de totes les ciències. I aquesta ciència és la política. El bé en política és la justícia....
Aristòtil, Política, III, 7, 1.

Fa encara no tres mesos, el Parlament de Catalunya, amb la llei a la mà, va rebutjar una Iniciativa Legislativa Popular, que havíem sol.licitat més de deu mil persones. Simplement demanàvem la convocatòria d'un referèndum per decidir el futur del nostre poble. Perquè tots els afectats, poguéssim expressar lliurement la nostra voluntat.
Allò que demanàvem, una consulta ciutadana, no era legal.
Però ves per on, la mateixa legalitat, sí que permet un partit que ha practicat el feixisme, La Falange Española y de las JONS, que el seu ideari, que publica sense cap problema a internet, conté frases com
“Nos oponemos a la idea constitucional de que en España hay “nacionalidades” históricas.” “Rechazamos el actual Estado de las Autonomías que, bajo el amparo de la actual constitución, sólo ha servido para crear 17 miniestados y con ello multiplicar el gasto burocrático y fomentar los sentimientos separatistas.” “Creemos que es necesario sindicalizar la economía nacional, pero no sobre la base del actual sindicalismo de clase, sino a través de un sindicalismo unitario y vertical.” “Renegamos del modelo capitalista de U.E., por lo que queremos renegociar nuestro papel en la misma o, de no aceptarse nuestro modelo alternativo para España, salir de ella.”

I aquesta legalitat, també autoritza activitats d'aquest partit, que potser no és tan rèmora del passat com alguns pensem.

Jo no sé si veuré mai l'Estat Català. Però si els antics déus em concedeixen aquest honor, estic segura que el meu Estat tindrà una legislació coherent i, per tant, justa.

Jo pensava anar a Arenys de Munt el dia 13 de setembre, a passejar amb la família, per sentir-me partícip d'una passa més de la nostra història. Per això vaig anar a Brusel.les el 7 de març, i a la porta del Parlament de Catalunya el dia quan es va dipositar al registre la sol.licitud d'ILP.

Però no sé si aniré a Arenys. El feixistes, emparats per la llei, aquell dia podran manifestar-se com els doni la gana per aquell poble, massa petit per acollir tanta hostilitat, o dit més clarament, guerra.

Però si fa 20 anys, ens haguessin dit que la història ens duria per aquests viaranys absurds, obsolets, injustificables, segurament molts no ens ho hauríem cregut.

19.08.2009 - Dedicatòries pel 13 de setembre

No s'entenia la cançó de la nit,
de tan clares com eren les paraules.
«T'avens a vendre per engrunes d'or
l'antic solar on has bastit la casa.
Als fills imposes, car els vols senyors,
guisofis agres d'una llengua estranya.
Arran sempre de terra, el teu musell
s'afina barrigant entre deixalles.
L'amo t'encerta cada dia el llom,
en fer-ne dòcil blanc d'escopinades.
Grunys de plaer i ben humil t'ajups
sota el fuet i les burles més grasses.»

Salvador Espriu, Llibre de Sinera XVIII (1963)

Sinera, com tothom sap, és Arenys de Mar. Però vull dedicar aquest
poema al conseller Saura, que ha permès una manifestació feixista a
Arenys de Munt el mateix dia que se celebra, per primera vegada en la
història recent de Catalunya una Consulta per la independència de
Catalunya del 13 de setembre.

I aquests versos són per l'Ajuntament de Premià de Dalt  i per a tots
els ciutadans que han promogut la Consulta per la Independència de
Catalunya, en agraïment, jo que no podré participar-hi, perquè estic
empadronada a una altra ciutat:

En la llei i en el pacte
que sempre guardaràs,
en la duresa del diàleg
amb els qui et són iguals,
edifica el lent temple
del teu treball,
alça la nova casa
en el solar
que designes amb el nom
de Llibertat.

Salvador Espriu, La pell de brau, XLVII. (1958)

11.07.2009 - Carles Riba, in memoriam

27.06.2009 - Jo vull un Estat

Jo vull que el meu País tingui una constitució.
Jo vull que el meu País, sigui un estat del món.
Jo vull que el meu País sigui un Estat sobirà amb competències internacionals.
Jo vull que el meu Parlament pugui convocar eleccions perquè la ciutadania decideixi si vol que les governin des de les dretes, les esquerres, o tot el que hi ha pel mig. No vull que un parlament que no és el meu, permeti al meu Parlament convocar unes eleccions perquè els ciutadans votin entre unionistes o independentistes.
Jo vull que el meu País tingui veu a les Nacions Unides, tingui una seu de la UNESCO de veritat, estigui a la UNHCR, a la OMS, i a tots els  organismes internacionals.
Jo vull que el meu País, estigui a la Unió Europea i al Consell d'Europa.
Jo vull que el meu País fixi el seu currículum escolar i universitari sense demanar permís a cap veí.
Jo vull, que la meva cultura es pugui presentar al món sense demanar permís a la cultura veïna.
Jo vull que la meva llengua, que potser és minoritària com la grega, sigui la llengua oficial del meu Estat.
Jo vull parlar de fiscalitat i no d'espoli fiscal. I vull que en els comptes fiscals del meu País hi hagi una partida de solidaritat. Solidaritat amb els altres pobles que no són tan rics com el meu.
Jo vull que a la Constitució del meu Estat, ni figuri la neutralitat absoluta en conflictes internacionals.
Jo vull que el meu Estat tingui relacions diplomàtiques amb d'altres estats.
Jo vull un president, un conseller en cap, ministres.
Jo no vull que el meu País tingui reis i reines estrangers que ni saben la meva llengua, ni els interessa el meu País.
Jo vull que el meu Parlament no hagi de baixar el cap davant dels ciutadans que li demanen un referèndum i hagi de dir que no és competent per convocar-lo. És a dir, és incompetent. No té autoritat
Perquè el meu País va tenir el primer parlament del món, i aspirava a la justícia i la llibertat des de fa segles.
Jo vull que el meu país sigui un Estat Sobirà en el Món.

21.06.2009 - El Museu de l'Acròpolis d'Atenes

14.06.2009 - Ítaques

Avui una amiga em deia que cada dia se li esborra més Ítaca. Adduïa que el seu cor se li ha tornat de dretes, i ja no necessita pensar  en rucades, que ha decidit anar a la seva com tothom.

I fa pocs dies un amic, en altre temps activista compromès, em deia que ha decidit deixar-se d’Ítaques, i marxa a terres llunyanes per oblidar el seu viatge. On va,  trobarà  el reconeixement professional que aquí se li nega i farà calés.

La meva amiga i el meu amic, que no es coneixen, m'ho deien parlant per l’ordinador, separats per quilòmetres de distància.

Ja ho té això la globalització tan petit que fa el món, i tant que ens allunya del món.

Potser és per això actualment necessitem més que mai esmerçar tots els esforços per fer-nos un lloc en aquest món gran, i presentar-nos grans. Si no, no se'ns veu. Dediquem hores a col.locar la nostra imatge entre mil.lions d'imatges, desdibuixades enmig la multitud. Tot s'hi val per fer surar el nostre nom en el món globalitzat.I amb tantes eines que tots plegats tenim i tanta feina, sovint, els mil.lions d'Ítaques també es desdibuixen, i com que la travessia dura molts anys, i tenim tantes sirenes, sovint Ítaca es s'esborra.

Perquè no són temps de lligar-se al màstil, per fugir de globalitzacions delitoses i seductores.
Ara la meva amiga va errant per aquestes contrades, el meu amic marxa a buscar, lluny d'aquí sense saber què se n'ha fet de la seva Ítaca.

I qui ens feia cantar aquest bell poema, ja ha plegat.

Tan de bo, arribeu a fondejar l'illa, amics estimats!

25.04.2009 - 25 d'abril

Un 25 d'abril ....

Inici de càntic en el temple, de Salvador Espriu i  amb la veu de'n Raimon

Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i amb ell, les males herbes."
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltes escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues".
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble".

Gràndola, amb la veu del poble

Grândola, vila morena
Terra da fraternidade,
O povo é quem mais ordena
Dentro de ti, ó cidade.

Dentro de ti, ó cidade
O povo é quem mais ordena,
Terra da fraternidade
Grândola, vila morena.

Em cada esquina um amigo
Em cada rosto igualdade,
Grândola, vila morena
Terra da fraternidade.

Terra da fraternidade
Grândola, vila morena
Em cada rosto igualdade
O povo é quem mais ordena.

À sombra duma azinheira
Que já não sabia a idade
Jurei ter por companheira
Grândola a tua vontade.

Grândola a tua vontade
Jurei ter por companheira,
À sombra duma azinheira
Que já não sabia a idade.

22.04.2009 - Contes

Hi havia una vegada...

M'agraden els contes. Es regeixen per la llibertat d'expressió de la imaginació, que ens pot fer volar per allí on volem en qualsevol moment. Els murs infranquejables del realisme, de la llengua, de la raó, es dissolen en l'espai, el temps dels mots harmoniosos que construeixen personatges i situacions fantàstiques, irreals, no viscudes, inventades, sorgides dels meandres del cervell.

M'agraden els contes per a nens, i per als que ja fa temps que no ho som.

Molts savis han escrit pàgines i pàgines sobre les virtuts dels contes. Segur que es troben a les biblioteques, les reals i les virtuals.

Però he tingut la sort de poder comprovar el fet que els contes han estat el primer contacte dels meus fills amb la imaginació, abans que en Pol i Roger, esdevinguessin persones raonables,

Per a què serveixen els contes? Avui he sentit una persona que preguntava a un acompanyant d'avançada edat!

No he pogut escoltar la resposta. Però per a mi, serveixen per tot: qualsevol situació pot ser amorosida per un conte. Fins i tot, les sense sortida. Fins i tot, la tragèdia, la mort. O la felicitat.

La meva pregunta, però, no és per a què serveixen, sinó, perquè deixem d'inventar contes.

Perquè tothom, alguna vegada en la seva vida, s'ha inventat un conte. Però sense proposar-no, deixem d'inventar, de gaudir de la llibertat d'expressió de la imaginació.

I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest post, s'ha acabat!

Diada de Sant Jordi 09.

13.04.2009 - 14 d'abril

Cada any el 14 d'abril m'agrada celebrar l'aniversari de la República rellegint el famós diàleg de Plató, "La República", el nom original del qual és "Politeias".

Enguany, m'he fixat en una part del text, que m'agrada recordar en veu alta:

Així és, company – vaig dir jo -. Si trobes la manera de proporcionar als que han de manar una vida millor que la del governant, arribaràs a tenir una ciutat ben governada, perquè serà l´única en la qual manen els autènticament rics, no els que ho són en or, sinó en allò que s´ha de tenir en abundància per ser feliç: una vida bona i sensata. Però passarà el contrari allà on els que fan política són pidolaires i famolencs de béns personals que hi acudeixen per a aconseguir beneficis. Perquè quan el poder es converteix en objecte de lluita, la mateixa guerra domèstica i intestina els perd tant a ells com a la resta de la polis.
- És veritat – digué.

República, VII (521 a), PLATÓ.

El deixeble de Sòcrates va escriure això al voltant de l'any 370 aC.

11.04.2009 - La Pasqua o una antiga festa de primavera

Article publicat a la revista Auriga, número 1, gener de 1991.

Quan ens arriba a les mans el calendari d'un nou any una de les coses que inevitablement mirem és en quins dies cau la Setmana Santa, la celebració de la qual gira entorn de la Pasqua.

El nostre calendari és solar⁽¹⁾, però la data de la Pasqua es fixa segons la lluna. Celebrem la Pasqua el diumenge següent a la primera lluna plena de la primavera.

Per esbrinar la mobilitat anual de la Pasqua hem de recordar els orígens d'aquesta festa, que se celebrava ja abans de la vida de Jesús de Natzaret. La Pasqua és la juxtaposició de quatre commemoracions: el Pesah o la festa de la primavera del pobles preisraelites nòmades; el Massot o la festa dels Pans Àzims del pobles jueus sedentaris amb la qual celebraven l'arribada de la primavera, i per tant, d'un nou temps de collita; la celebració de l'alliberació del jou egipci per la comunitat d'Israel, i, finalment, s'hi afegeix la commemoració de la mort de Jesús de Natzaret.

La Pasqua dels pastors nòmades
Bona part dels avantpassats israelites són pastors que tenen un forma de vida nòmada a la regió de Canaan, al voltant de les valls del riu Jordà, i que posteriorment, per un llarg temps de sequera, marxen cap a Egipte a la recerca de pastures fèrtils. Posteriorment foren bandejats d'Egipte sota el regnat de Ramsès I, al voltant del 1300 aC.

Amb l'arribada de la primavera els pastor nòmades es disposaven a transhumar a la recerca de noves pastures. Abans de separar-se es reunien la nit de la primera lluna plena de primavera i sacrificaven un anyell per tal d'assegurar la fertilitat dels ramats. Amb la sang de la víctima untaven els pals de les tendes per conjurar els perills que existien en els camins i la incertesa dels desplaçaments. L'anyell es menjava dempeus, amb les sandàlies calçades, la túnica cenyida i el bastó a la mà, indumentària que indica la imminent marxa.

La festa dels Pans Àzims
Entre els orígens d'Israel trobem també una sèrie de petits regnes situats a les valls dels rius Nil -a Egipte-, Jordà -a Palestina-, i de l'Eufrates a Mesopotàmia.

Socialment i políticament s'organitzaven en ciutats emmurallades i en petits regnes. Aquestes places fortes protegien els colons que els llauraven la terra i vivien en petits poblats.

Els poblats de la regió de Canaan -a tocar del riu Jordà- amb l'arribada de la primavera -i per tant el començament de la sega- feien el ritual de l'ofrena de la primícia de la collita.

D'aquesta manera demanaven la fertilitat dels camps. Així, durant set dies només menjaven pa sense llevat, fet amb el gra de les espigues acabades de tallar. La raó de menjar aquest pa àzim es relaciona amb l'antiquíssima tradició de no emprar el llevat sobrant de la collita per tal de no tenir cap influència malèfica en iniciar-se el no cicle de la vida amb la primavera. El motiu de menjar pa sense llevat és la manca de temps per elaborar el ferment nou.

Com a complement d'aquesta festa se'n celebrava una altra, on la tallada del blat assenyalava la fi de la collita dels cereals.

La fugida d'Egipte del poble d'Israel
També en els orígens del poble israelita els trobem en el segle XVII aC en centres de civilització ubicats al Pròxim Orient, Egipte i Mesopotàmia, que apleguen una munió de tribus, cadascuna amb la seva organització social.

Abraham és el patriarca d'una de les tribus nòmades que voltaven pel sud de Mesopotàmia fins que s'instal.là a Canaan al voltant del segle XIII aC.

Quatre segles més tard tota la família d'Israel s'instal.là al delta oriental del Nil amb una forma de vida seminòmada, atès que allí les pastures eren fèrtils. Van viure a la regió gairebé 400 anys i es convertiren en el poble d'Israel.

Els egipcis, governats per dinasties de reis -faraons-, començaven a veure els israelites com una amenaça i en un intent de controlar-los la violència dels faraons va créixer fins al punt que els nadons dels israelites -ja esdevinguts esclaus- eren llançats al Nil per reduir la població del poble sotmès.

Cap el 1300 aC unes plagues devastadores assetjaren Egipte, i una primavera, en el moment de celebrar la festa per la prosperitat el ramat i abans de marxar cap a les pastures d'estiu, els israelites, conduits per un pastor, Moisès, aconseguiren fugir del jou egipci, i tot i que el faraó Ramsès II envià el seu exèrcit, els diversos clans de pastors van perllongar el seu camí i van aconseguir marxar d'Egipte.

Aleshores la festa pren un nou significat: l'alliberació de l'esclavitud.

Aquests clans de pastors marxaren cap a Canaan per rutes diferents a través del Sinaí. En aquest indret la tradició situa la primera aliança religiosa d'aquests clans sota el capitost i legislador Moisès, que es comprometen a donar culte a un sol déu, Jahveh.

En arribar a Canaan, on ja se celebrava la festa dels Pans Àzims, els nouvinguts aporten a la festa de la Pasqua la nova significació del seu alliberament d'Egipte.

Tant la Pasqua com els Pans Àzims tenien un motiu religiós comú: assegurar la fecunditat, l'una dels ramats, l'altra de la collita. Durant un temps conviuen ambdues festes, però la necessitat d'enfortir la cohesió social del poble enfront el perill babiloni va unificant els seus costums. Així, al segle VII aC s'emprèn una reforma religiosa i les tribus signen el pacte de tenir un sol déu, Jahveh, i un sol temple, a Jerusalem. La Pasqua, -Pesha- se celebrarà a partir d'ara el primer dia de la festa dels Pans Àzims al temple de Jerusalem. Amb aquesta unificació festiva s'aconsegueix una vinculació més estreta i directa de tots els jueus a la capital, que serà Jerusalem, a la regió de Canaan.

Tot i que ja tenim les festes unificades, potser val la pena esmerçar unes línies a saber com acaba aquesta història.

El perill babiloni es va materialitzar i Jerusalem fou destruïda en part i els israelites partiren a l'exili des de l'any 586 al 538 aC, any en què el rei persa Cir, després d'haver vençut els babilonis, permet als exiliats tornar a Jerusalem i a poc a poc es va restaurant la vida social i religiosa del poble jueu. Així s'inicia la reconstrucció del temple de Jerusalem, tot i que alguns jueus resten instal.lats a d'altres indrets, els anomenat els jueus de la diàspora.

Celebració de la mort de Jesús de Natzaret
Els antics ritus de la Pasqua nòmada, l'alliberació de l'esclavitud d'Egipte i la celebració de la primavera de les tribus sedentàries de Canaan, se celebren en una sola festa al temple de Jerusalem fins que arran de la mort de Jesús de Natzaret la religió cristiana hi afegí un altre significat: l'escatològic. Aleshores es produeix una col.lisió entre història i tradició cristiana.

En primer lloc, cal veure com Jesús de Natzaret celebrava la Pasqua. La festa en aquells temps constava d'un sopar familiar a Jerusalem, on acudien tots els jueus vinguts d'arreu. Prèviament tothom es rentava les mans en un acte purificador,després es menjava una anell i pans àzims i es bevia vi. A continuació es llegien o recitaven fragments del llibre sagrat dels jueus, la Torà, els textos que se'ns han tramès com a Pentateuc. Després la gent sortia pels carrers de la ciutat, se saludaven i felicitaven i pujaven fins al temple i allí es recitaven i cantaven himnes i hi passaven la nit.

Però el Nou Testament no esmenta cap celebració de la Pasqua durant la vida pública de Jesús. I els historiadors encetaren ja fa temps una polèmica: la mort de Jesús va esdevenir realment la primera nit del de la celebració dels Àzims, és a dir, la nit Pasqual?

La qüestió es plantejà per la comparació dels textos del Nou Testament i dels Evangelis Sinòptics. Només l'evangelista Joan diu que el darrer àpat de Jesús de Natzaret fou abans de la festa de Pasqua. A més, es difícil d'admetre, des del punt de vista de les tradicions jueves, que atès el caràcter sagrat de la festa de Pasqua, el processament i mort de Jesús s'esdevingués en aquest context de festa sagrada. També és difícil de creure que, tal com està escrit en l'evangeli de Mateu (15-21), Simó pogués comprar un llençol l'endemà de la mort de Jesús per embolcallar el seu cos. I és que el dia de la Pasqua, el primer dia dels Àzims, no hi havia cap activitat a la ciutat sinó que tothom estava celebrant la festa. Del que no es dubta, però, és que el sopar s'esdevingué en el context dels Àzims.

Tanmateix la tradició cristiana justifica la qüestió (encara no resolta pels crítics) del caire pasqual del darrer sopar de Jesús de Natzaret per motius teològics, allunyats de la nostra intenció de trobar els orígens d'aquesta antiquíssima festa de primavera que és la Pasqua.

(1) "El nostre calendari tampoc no és perfecte", J. LLORCA , Auriga número 1. Barcelona, 1991.

7.04.2009 - Cronos

 Rea lliura els seus fills a Cronos

Després d'ells (Oceà, Ceu, Crios, Hiperíon, Jàpet, Tia, Rea, Temis, Mnemòsine, Febe i l'amable Tetis) va nèixer -el més jove- Cronos, de ment retorçada, el més terrible dels fills (de Gea i Urà).
Teogonia (167, ss) Hesíode

Darrerament la informació que rebo d'actes culturals relacionats amb el món clàssic té un volum molt important en el meu mail.
D'una banda, m'alegra veure la vitalitat de la que gaudeix aquesta bessant de la cultura, no tant petita com molts pensen i que cada vegada atreu a més gent no especialistes.
Tanmateix hi ha una cosa que em preocupa: la coincidència en el calendari.
Caldria que algú que tingués temps, Cronos, pogués muntar una agenda cultural per tal que, tots plegats, no féssim els actes els mateixos dies.

Un amic em deia que calia una agenda cultural del PPCC, que inclogués fins hi tot els partits televisats del Barça.

21.03.2009 - Dia Mundial de la Poesia

6.03.2009 - Broek-sell (l’ermita del bassal)

"Si Catalunya tingués vot en lo concert dels pobles, ara i més que mai se posaria de la vostra banda; que massa ha tingut de saber, per desgràcia nostra, lo que és una dominació estranya".

Demà marxo a Brusel·les, per participar a la manifestació de dissabte per fer un gest simbòlic i expressar, més enllà dels Pirineus, la voluntat col.lectiva del meu poble de l’exercici del dret a l’autodeterminació i per demanar que la meva nació esdevingui un “estat normal” dins la Unió Europea.

Les Nacions Unides reconeixen a les nacions la llibertat de decidir el seu futur i la seva forma d'organitzar-se políticament. Un dret, doncs, que també té la Nació Catalana, un dret que tenim els catalans, i que estem reclamant, pacíficament des de fa segles.

Així de fàcil.

Així de pacífic.

Així d’estrany.

Hi vaig amb els meus fills, Pol (13) i Roger (10), amb l’esperança que ells sí que veuran la nostra nació lliure, i així, mostrar-lis, ara que són joves, com la llibertat s’assoleix lluitant, pacíficament, treballant col.lectivament. Així de fàcil.

Marxo a Brusel·les. Etimològicament “Broek”+”sell” (l’ermita del bassal).

28.02.2009 - Vells

Només pels déus

No hi ha vellura i no hi ha mai el sucumbir;

Tret d’ells, tot ho capgira el temps omnipotent.

Èdip a Colona, 606 ss. SÒFOCLES, Trad. Carles Riba.

Els que ara i aquí han passat la setantena, són una generació de persones físicament molt forta, majoritàriament han treballat en oficis, han estat mestresses de casa o han fet feines poc qualificades i que ara estan, per primera vegada a la seva vida en situació de dependència física, econòmica o assistencial.

Una generació que ha viscut, com a mínim, una guerra, una llarguíssima postguerra econòmica, una llarguíssima dictadura, i que ara, li pot arribar l’hora de plegar en plena crisi.

Una generació de resistents humanament, culturalment, políticament. Una generació de llargs silencis, d'esgarips interns.

15.02.2009 - Dr. Manuel Balasch

Des de tot els punts de partida, des de l’èpica, des de la filosofia, des de la lírica, l’art, l’arquitectura i escultura, Grècia corre cap el descobriment de l’home i cap a la seva formulació en una direcció que no erra; les més diverses manifestacions culturals gregues es mostren entrellaçades mútuament, ja en l’origen, i el desenvolupament posterior no fa sinó perfilar i objectivar el que germinalment sempre hi ha hagut a Grècia, el valor prioritari, suprem de l’humà, que una vegada per sempre a postular Xenòfanes de Colofó: “La saviesa val més que la força d’homes”.

Manuel BALASCH, “El primer jo europeu i occidental". Auriga, número 7. 1993.

Divendres va morir el Dr. Manuel Balasch. Mn. Balasch.

Amb la seva mort, perdem un altre representant d’una generació que ens ha deixat un profund cabdal de saber, i un gran mestratge: la generositat intel.lectual i personal, i el compromís amb el saber, l’ensenyament, la llengua, i el país.

27.01.2009 - La Bernat Metge.

És una dita al món, ja d’antic declarada,

que no es pot saber d’un mortal, abans de la seva mort,

si la vida li ha estat bona o dolenta.

                 Les dones de Traquis (1-3), SÒFOCLES. Trad. Carles Riba.

Aquests són els versos inicials del primer volum que la Fundació Bernat Metge ha posat a l'abast de tothom, a preus populars i amb punts de venda a tot el territori.
És una gran notícia que els textos dels clàssics grecs i llatins puguin ser assequibles al públic en general, i a més, traduïts al català.
El 1923 va aparèixer el primer volum de la col.lecció: De la Natura, de Lucreci, traduït per Joaquim Balcells.
La col.lecció, és fruït de l'esperit Noucentista, una generació que volia crear una cultura humanística a Catalunya, que volia reviure l'esplendor de l'humanisme, tal com altres cultures europees ja havien conegut, i reprendre'l com un fet cultural que servís per bastir-hi de nou el País.
I van crear. Van crear la Bernat Metge; van crear l'Institut d'Estudis Catalans, l'Orfeó Català, la Junta de Museus; es van aprovar les normes ortogràfiques de la llengua i després es publicà el diccionari; es creà la Biblioteca de Catalunya, el Museu d'Art i d'Arqueologia de Barcelona, el Servei de Conservació i Catalogació de Monuments, l'escola del Treball, l'editoral Barcino, l'escola Catalana d'Arqueologia; s'introduí el Mètode Montessori a la Maternitat de Barcelona, i després la Generalitat de Catalunya en la breu II República Espanyola l'expandí pel territori; se celebraren el I i II Congressos Universitaris Catalans; hi va haver una proliferació de revistes i diaris arreu de Catalunya; van crear l'Escola Massana, la Xarxa de Biblioteques Populars; iniciaren les excavacions d'Empúries, on s'hi trobà l'Esculapi, les de Roses...

Els dirigents noucentistes eren membres de la burgesia catalana, van tenir una idea de país i la van posar en marxa en poc temps, i, malgrat haver passat dues dictadures -una curta i l’altre llarguísssima-, la seva obra roman.  Els noucentistes, uns van participar en les dictadures, els altres van morir a l’exili. Tanmateix, el que van crear, aquí ho tenim.

És cert que que van trobar-se en un període històric de canvis, en el que van col.locar el seu projecte nacional.

Ara ens trobem a la recerca i captura de dirigents, l’humanisme és una idea del passat i no acabo de veure la idea de país entre els governants i funcionaris que envaeixen totes les esferes socials.

No em declaro pronoucentista.

Però trobo a faltar l’esperit creatiu al servei del poble, no només de l’individu.

Tormen a estar en un període històric de canvis. I em pregunto on és el nostre projecte nacional.

 Potser sí que anairia bé una lectura col·lectiva dels clàssics grecs i llatins.

24.12.2008 - Pompeu Fabra. Nadal

Demà farà 60 anys que Pompeu Fabra va morir a Prada de Conflent.
El dia de Nadal sovint trobo a faltar que no es recordi el personatge que va normalitzar el català.
No ens enganyem, l’ortografia segueix essent una de les moltes de les assignatures pendents de la nostra llengua.
Assignatures que la nostra generació no sembla disposada a resoldre.
Carles Riba, també del grup de personalitats oblidades, li va dedicar aquest poema.
Ja em disculpareu que avui no escrigui una nadala.
Tanmateix, Bon Nadal.

Carles Riba

Per a Pompeu Fabra

Glòria de Salamina vermella en el mar a l'aurora!
Adormits en el vent de Queronea, xiprers!
Esplendor per als ulls o malencònica estampa,
crit d'arribada o foc sota la cendra d'un nom,
llocs! la meva presència amb cor violent us completa,
mots! la meva veu assedegada us fa plens.
Si en el meu cos carnal solament un triomf inefable
va poder-me engendrar contra la nit i el no-res
(entre els braços del pare, oh mare en la llum i en la Gràcia,
pura presa en el pur comen çament dels meus anys!)
no calia victòria amb humiliació de reialmes
ni importava un ponent buit de la fuga i la sang,
perquè fos deixada en el solc incansable dels segles
la furiosa llavor per al meu ésser civil.
El que fou necessari i bastava, és que uns homes sentissin
com no hi ha fast m és dolç que ésse' i gustar-se un mateix;
simplement, subtilment, sabessin com no hi ha inútil
cap esperit, si creix lliure en la seva virtut;
que per podè' esdevení' el que volien llurs déus, en la forma
viva del que eren ja des de l'arrel de llurs morts,
consentissin a fer-se, ells diversos! iguals en els armes,
persuadits per la llei, ells que es dictaven les lleis,
i a la força més forta que estreny o que inunda, oposessin
la ra ó que es coneix i l'escomesa viril.
Homes que vau mesurar i acomplir accions més que humanes
per mer èixer l'orgull d'ésse' i de dir-vos humans,
jo em reconec entre els fills de les vostres sembres il.lustres:
s é que no fórem fets per a un destí bestial.
La llibertat conquerida en l'apassionada recerca
del que és ver i el que és just, i amb sobrepreu de dolor,
ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva
per al llinatge tot dels qui la volen guanyar;
i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta
per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix.
Sí, però l'esperança meravellosa traspassa,
crida, m és real que la tenebra o l'estel
-ossos decebuts i l'heroica pira en el vespre
desesperat- per a molts sembla d'antuvi una fe;
sols que té menys espera i arrenca de tots els exilis
cap al seu crit, i els batuts van retrobant-se

16.11.2008 - IV Fòrum Auriga

A l'home, en veritat, se'l coneix pels seus somnis.
                                                             PLATÓ

Tothom té dret als somnis.

Un dels meus, és viure en un món on els Països Catalans, Euskal Herria, Escòcia, Armènia, Txetxènia, Flandes, Palestina, Kurdistan, Quebec i una massa llarga llista de nacions puguin esdevenir estats, i els seus ciutadans assoleixin la dignitat de ciutadans amb ple dret en les organitzacions internacionals.

L'article 1 de la Declaració Universal dels Drets Humans diu "Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets".

És evident que hi ha un gruix de la població del món, que ni és lliure ni igual en dignitat, i tampoc té els mateixos drets que d'altres que tenen estat, sense entrar en moltes altres qüestions.

El passat cap de setmana, però, vaig tenir l'enorme plaer de participar en un acte en el marc de la Capital de la Cultura Catalana Perpinyà 2008 que, per unes hores, vaig poder pensar que el meu somni, algun dia, podria esdevenir realitat.

Va ser al IV Fòrum Auriga, al Rosselló. Cent seixanta-quatre persones vam trobar-nos per parlar del patrimoni clàssic dels Països Catalans.

Vam intercanviar experiències professionals, vam presentar projectes, vam fer contactes, i fins i tot, potser s'estableixi algun conveni de col.laboració entre institucions.

Allí, per unes hores, em vaig sentir més lliure.

26.10.2008 - La papirologia: una ciència de futur de la mà del passat

20.10.2008 - QUÈ ENS ESTÀ PASSANT?

SENTÈNCIA CONSELL DE GUERRA DEL PRESIDENT LLUÍS COMPANYS

"En la plaza de Barcelona a catorce de Octubre de mil novecientos cuarenta, reunido el Consejo de Guerra de Oficiales Generales para ver y fallar la presente causa instruida en procedimiento sumarísimo ordinario contra Luis Companys Jover, paisano, oído el Fiscal y Defensor.

RESULTANDO: Que el procesado Luis Companys Jover, de 58 años de edad, de estado casado, natural de Tarrós (Lérida) y profesión Abogado, desde su juventud siempre tuvo significación política izquierdista, con cuyo carácter fue elegido diputado varias veces, fundando el Partido de Esquerra Catalana de la que fue Jefe de minoria en las Cortes, proclamando en 1931 y en unión de Macià la República Catalana, llegando después a la presiden cia de la Generalidad desde la que en Octubre de 1934 proclamó el "Estat Català", lo que origina su prisión y condena por el delito de rebelión, pena de la que fue amnistiado en el año 1936, volviendo con tal motivo a ocupar la Presidencia de la Generalidad.RESULTANDO: Que al producirse el Glorioso Movimiento Nacional, el 17 de julio de 1936, el procesado continuó en dicho cargo de Presidente de la Generalidad, oponiéndose decididamente al triunfo del Alzamiento a cuyo fin celebró reuniones en las Consejerias de la Generalidad de las que salió acordado el reparto de las armas que con profusión se hizo a los elementos frente-populistas para oponerse al Ejército Nacional, dirigiendo numerosas alocuciones alentadoras de la resistencia a la Causa Nacional y encauzando desde la propia Generalidad la lucha animada por medio de órdenes que transmitió a las fuerzas dependientes de su gobierno.

RESULTANDO : Que el procesado no puso remedio para reprimir los desórdenes, crímenes, asesinatos, robos, saqueos y depredaciones de toda clase, a que los elementos izquierdistas de dedicaron y que no sólo los toteró sino que con actuación más bien fueron favorecidos y alentados.

RESULTANDO: Que el procesado presidiendo el Gobierno de la Generalidad legisló ampliamente en toda clase de materias, inspirándose siempre en el afán de conseguir el triunfo de las izquierdas, llegando en este órden a incluso asumir facultades que nunca le correspondieron, organizando milicias armadas, con nombramientos expresos de Jefes militares, organización de la Industria de guerra, declaración de Plaza bloqueada de la de Barcelona, creación de Tribunales Populares, con distribuciones y nombramientos de funcionarios judiciales en consonancia con sus ideas políticas, organizando las patrullas de control a las que dispensó tal protección, no obstante los crímenes que cometían, que incluso hizo pasar, a su disolución, muchos de sus componentes al Cuerpo de Mozos de Escuadra, mantuvo inteligencia con organizaciones extranjeras favorecedoras de la rebeldia y finalmente dispuso incautaciones e intervenciones de bienes y bancarias.

RESULTANDO: Que huido a Francia el procesado, ante el avance de nuestras fuerzas, en dicha nación vecina continuó usando el título de Presidente de la Generalidad, haciendo propaganda de todas calses y manteniendo relaciones políticas con otros huidos con el fin de entorpecer al Gobierno Nacional. ECHOS PROVADOS

Vistos los autos siendo Vocal Ponente el Auditor de Brigada, don Adriano Coronel Velázquez. CONSIRERANDO: Que asumido el poder legítimo del Estado por las Autoridades Militares que a partir del 17 de julio de 1936 se alzaron en cumplimiento de la misión atribuida al Ejército en su Ley constitutiva de deender la Patria contra enemigos tanto exteriores como interiores, que significaban los partidos y el llamado gobierno del Frente Popular, y que surgido así el Nuevo Estafo, la oposición armada contra el mismo origina la rebelión definida en el artículo 237 del Código de Justícia Militar.

CONSIRERANDO: Que del expresado delito es responsable en concepto de autor el procesado porquelos hechos que la Sentencia declara, ponen de manifiesto que los realizó en notoria compenetración ideológica con los propósitos perseguidos en la rebelión y para la consecución de los fines de ella por lo que incurrió en la responsabilidad que determina el citado artículo 237 en relación con el nº 2 del 238 del expresado Código de Justícia Militar. CONSIRERANDO: Que concurren en este caso, además de la destacada personalidad del procesado por el cargo que desempeñó, las circunstancias agravantes de trascendencia del delito y el daño causado con relación al servicio a los intereses del Estado y a los particulares a que se refiere el artículo 173 del Cófigo Castrense.

CONSIRERANDO: Que toda persona criminalmente responsable de un delito o falta lo es también civilmente, VISTOS los artículos citados y los demás de general aplicación, así como el número 2 del Grupo 1º del anexo a la orden de 25 de enero de 1940 (B.O. número 26) y Ley de Responsabilidades Políticas de 9 de febrero de 1939.

FALLAMOS , que debemos condenar y condenamos al ex-Presidente del disuelto Gobierno de la Generalidad catalana, Luis Companys Jover, como responsable en concepto de autor por adhesión del expresado delito de rebelión militar, a la pena de Muerte con accesorion legales caso de indulto y expresa reserva de la acción civil o responsabilidad de igual clase en cuantía undetermonada. Lo que por esta nuestra sentencia juzgando, pronunciamos, mandamos y firmamos Manuel González, Federico García Rivera, Fernando Giménez Sáenz, Rafael Latorre, Gonzalo Calvo, José Irigoyen y Adriano Velázquez."

Avui jo era present quan Alfons López Tena, advocat que ha estat vocal del Consell General del Poder Judicial, ha afirmat que aquest text històric encara és legalment vigent.

Què ens està passant?

21.09.2008 - Festes de la Mercè-08

Panem et circenses

Juvenal Sátira X

L'Ajuntament ha omplert la ciutat de festa.

Els diaris i les butxaques es fan ressò de la crisi econòmica que ataca i amenaça amb força.

L'aparell que ens governa intenta fer-nos oblidar el despotisme estatal amb qüestions noves cada setmana: avortament, immigració sobrera, infants fills de la pobresa...

El sistema educatiu cada setembre ens recorda la fragilitat decadent i endèmica que viu.

L'erari públic no té euros per acomplir amb la llei de la dependència.

Els polítics no troben el to per governar.

La ciutat és plena de home less i de hope less.

Ahir va morir un infant i una dona en un tràgic accident en un barri modest de la ciutat.

L’Ajuntament, però, té motius per allargar la festa.

Quins?

20.07.2008 - Govern amb prefix

Prefix 1 m. Afix que precedeix un radical o un mot. Un prefix àton, tònic.
Afix: 2  m. En gram., morfema que s’afegeix a un mot o a un radical per a crear un nou mot o per a expressar alguna categoria gramatical.

                               Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans.

En els darrers temps s’han produït tres notícies relacionades amb la llengua catalana:

1. El decret del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que ordena al Departament d’Educació de la Generalitat a aplicar la tercera hora de castellà en l’Educació Primària.

2. La publicació i les adhesions, del “manifiesto por la lengua común” més conegut com el “manifiesto en defensa del español”.

3.La polèmica sobre el coneixement de llengua catalana del màxim responsable del govern de la la Generalitat de Catalunya.

A mi, la que em preocupa, és la primera: els atacs dels veïns de l'Oest són constants, i a més, des de totes les ideologies. La història ens ha demostrat la necessitat periòdica dels espanyols d'atacar el poble català. 

Que el màxim responsable de l'autogovern no domini la llengua pròpia del país, és força preocupant institucionalment. No passa enlloc més del món. Algú s'imagina els presidents dels governs dels estats veïns parlant malament la seva llengua?

Però aquest càrrec institucional és transitori.

Però que els nens catalans, aquest any o l'any vinent, perdin 245 hores d'aprenentatge de la llengua pròpia de Catalunya, això sí que és preocupant.

Com també ho és el fet que des de fa anys s'està produint una davallada constant en la matrícula a la llicenciatura de Filologia Catalana a totes les universitats catalanes.

A la fragilitat institucional que es deriva d'aquests dos fets, cal afegir la situació de fragilitat ciutadana cap a la que el català avança: el català cada vegada és menys necessari per viure a Catalunya.

Fa pocs dies, una catalana del Nord em deia a Perpinyà: "cada vegada que vaig a Barcelona em desespero. Realment no cal saber català per viure a la capital de Catalunya".

I aquesta situació històrica s'ha generat després de 31 anys d'autogovern.
És evident que el que ens cal és un Govern. Un govern d'estat.

Un govern sense prefix.

Podeu llegir la: DECLARACIÓ UNIVERSAL DE DRETS LINGÜÍSTICS (1996)

http://www.linguistic-declaration.org/index.htm

10.06.2008 - Auriga 50

El passat 30 de maig vam fer la presentació del número 50 de la revista Auriga al Museu d'Arqueologia de Catalunya, a la seu de Barcelona.
Publicar 51 números (vam publicar el número 0) no ha estat fàcil. Ha estat el resultat de la il.lusió de molta gent del nostre País i de fora que estimen el món antic.
Quan vam començar, la divulgació era un mot que en alguns sectors se li donava un to pejoratiu. Ara està de moda, i es contempla en tots els estaments professionals.
Des d'un bon començament vam tenir molt clar què volíem: compartir allò que a cascun de nosaltres ens havia seduït dels nostres orígens. Allò que ens havia emmirallat i que vam tenir la sort de poder-ho convertir en professió.
Amb els anys vam comprovar que érem molts amb els que compartíem aquesta vocació.

També ens vam adonar que calia una divulgació entre els professionals del sector. I ens vam inventar els "Fòrums Auriga", l'única trobada interdisciplinària a Catalunya que aplega als professionals de la tradició grecoromana, i que celebrem anualment a la ciutat que esdevé Capital de la Cultura Catalana.

Auriga té tres llengües oficials: el català, el grec i el llatí. Diverses vegades ens han preguntat perquè publiquem en català. Auriga divulga els nostres orígens, i els orígens configuren la nostra identitat, i la nostra identitat té una sola llengua que és el català.
La revista Auriga va anar la Buchmesse de Frankfurt l'any passat, el 2007, quan la cultura catalana va ser la convidada d'honor.
Va ser una sorpresa comprovar com en un context internacional, a ningú li estranyés l'existència d'una revista en català de tradició grecoromana, com existeixen en altres llengües.
Darrera els 51 números hi ha 507 articles de 381 autors. En el premis Auriga, en les seves XV edicions hi han participat més de 400 persones. I en l'Inventari Papirològic hi ha darrera les aportacions i els consells de diversos arxivers que altruistament, com tots els autors, ens han ajudat.
A tothom que ha participat alguna vegada en el projecte Auriga li dono les gràcies, en nom de l'equip de la revista.
Gràcies per haver compartit la passió pel món clàssic, per haver-nos ensenyat que el coneixement ens pot fer generosos.
També vull donar les gràcies al director, del Museu d'Arqueologia de Catalunya, Pere Izquierdo, per haver-nos acollit l'acte de presentació i celebració del número 50. És la única persona a qui li he sentit dir que vol convertir el museu en punt de trobada pels amants del món antic.
L'Auriga també ha tingut sempre la voluntat d'esdevenir també punt de trobada.
Si estimeu els nostres orígens, sereu benvinguts.

3.06.2008 - Timonells

És impossible conèixer l'ànima d'un home,
saber si és sensible i jutja bé,
fins que no se l'ha vist exercint el poder i fent complir la llei.
A mi, aquell que mena tota una ciutat
i no s'ajusta a les millors decisions,
ans té la llengua enclosa per alguna por,
em sembla, i sempre m'ha semblat, que és un traïdor.
I aquell qui anteposa els qui estima davant la seva pròpia pàtria,
en dic un home de no res.
Que Zeus, que tota cosa veu, ho sàpiga:
jo ni sabria callar una desgràcia
que planés sobre els meus conciutadans,
ni podria tenir com a amic un enemic de la terra,
coneixent que la nau de l'estat
és la que ens salva a tots,
i que si la dirigim com cal, mai no ens faltaran amics.
              Antígona (v. 175-190). Sòfocles.

Aquests són els primers mots de Creont, tirà de Tebes, a la tragèdia Antígona.

És una declaració de bones intencions.

El què doblegarà Creont al fet tràgic serà la seva ceguesa davant dels fets, la sordesa davant la veu dels ciutadans, la supèrbia folla, la seva obstinació.

Abans que es produeixi la tragèdia irreparable, Tirèsies, l'endeví, li recorda:

13.05.2008 - Enquesta sobre el futur del Museu d'Arqueologia de Catalunya

Avui, per primera vegada, hem obert un enquesta a la web de la revista Auriga, de divulgació del món clàssic a Catalunya.
Atès que diumenge és el Dia Internacional dels Museus, hem proposat que els lectors d'Auriga s'expressin sobre el futur del Museu d'Arqueologia de Catalunya.
L'Auriga no construeix museus, només fomenta el diàleg, el debat, l'intercanvi d'idees.
Per això us animo a participar, i, també, a consultar els resultats.
Fins el dia 18 de maig hi ha temps per participar.
www.auriga.cat